Joan Fontcuberta
L’imperi dels signes
L’ANY 1812, a la petita localitat de Coupvray, situada en una zona rural a l’est de París, un nen de
tres anys jugava a l’albarderiab del seu pare, que fabricava arnesos i equipaments de cuir per a cavalls. El nen va agafar un afilat punxó per al cuir que li va relliscar de la mà i li va perforar un ull.
Era una època sense antibiòtics i la ferida es va infectar greument i va acabar estenent-se a l’altre ull. En poc temps el nen va perdre la visió per complet. Es deia Louis Braille. El que podria haver estat una tragèdia definitiva va suposar a la llarga l’origen d’una de les invencions més importants per a la inclusió educativa: el sistema Braille.
Malgrat aquella ceguesa precoç, la família no el va excloure ni sobreprotegir sinó que es va esforçar a fomentar la seva autonomia. Louis va aprendre a orientar-se, a memoritzar espais, a treballar amb les mans i a desenvolupar una gran sensibilitat tàctil. Amb deu anys va ingressar a l’Institut Royal des Jeunes Aveugles de París, aleshores una de les poques escoles al món per a infants cecs, una institució pionera però encara amb moltes mancances. Els alumnes disposaven de llibres ideats per Valentin Haüy amb lletres en relleu com les d’impremta. Era un primer intent per permetre la lectura, però els volums resultaven costosos i molt poc pràctics. La principal pega era que amb aquest sistema els estudiants podien llegir però no escriure. Això els impedia prendre apunts, expressar-se per escrit i estudiar de manera autònoma.
El punt d’inflexió va arribar quan Louis Braille va conèixer un sistema experimental de punts en relleu creat per Charles Barbier, concebut per a l’exèrcit. S’anomenava «escriptura nocturna», utilitzava punts en relleu i permetia llegir missatges a les fosques. Però es basava en signes de dotze punts, combinatòria manifestament complexa i lenta. Braille, tot i així, va intuir ben aviat que aquell mètode podia transformar-se en una eina realment útil per a les persones invidents.
Quan només tenia quinze anys se li va acudir una aportació decisiva: va reduir el sistema a sis punts en relleu (en dues columnes i tres files), disposats de manera que cada signe pogués ser reconegut amb un sol toc del dit.
