Manel Lucas
L’indi més dolent que ha existit
QUAN, DE PETITS, JUGÀVEM AL PATI a indis i vaquers, el que més se sentia eren onomatopeies: pínyau-pínyau, pghhh, bang… Els més realistes acceptaven fingir gemecs de dolor quan, suposadament, els havien ferit (mai mort, la ferida era el punt intermedi de consens entre un equip i l’altre). Però també hi havia un crit que sonava invariablement, un crit que aquells a qui havia tocat fer d’indis llançaven com a amenaça, just abans d’emprendre un atac definitiu: Gerónimo!
No en sabíem gran cosa, de la conquesta de l’oest; no en teníem ni idea, d’ubicar aquelles guerres en un temps i un espai geogràfic concrets; confoníem sioux, apatxes o comanxes, pensàvem que parlaven amb infinitius i que els blancs eren «els bons». Ni tan sols teníem clar si aquells personatges eren reals o imaginats. Només havíem mamat al cinema westerns sense context, i sovint de mala qualitat, però una de les poques coses que teníem clares era que hi havia un nom que, per si mateix, ja infonia valentia a uns i por als altres. Gerónimo era més una invocació que una persona.
Aquesta és la clau de la permanència de Gerónimo en la memòria col·lectiva: haver transcendit el simple personatge per esdevenir el símbol d’una època i d’uns fets històrics. A canvi, com sempre que algú es converteix en símbol, la persona real queda emboirada, confosa entre històries reals i llegendes, víctima dels enemics i dels amics, d’acusacions no sempre ben fundades i d’elogis igualment exagerats.
Gerónimo és l’últim dels líders apatxes, els indígenes que, a Arizona i Nou Mèxic, van protagonitzar la resistència final a la dominació blanca. Les guerres apatxes van durar vint-i-cinc anys, i els últims deu van girar al voltant dels esforços del Govern nord-americà per capturar Gerónimo.
