Jordi Amat
Lògica a la cuina: les vides perdudes de Rudolf Grewe
Per començar, incisió vertical. Després repeteix el mateix tall a l’altra, fent anar el ganivet de dalt a baix. Sovint no és fàcil trobar la matèria que necessita, però fa tants anys que viu a la capital del món que ja sap on els pot comprar. Ingredients que venen de molt lluny i que manipula perquè es converteixin en gustos remots. Ara talla horitzontalment cada una de les dues parts de l’albergínia. Li quedaran els quatre trossos que volia. Posa una olla amb aigua als fogons, hi aboca un pessic de sal. I quan l’aigua bull, les hi posa. Quinze minuts de cocció. Retira, escorre, mira. S’han empetitit. En una plata de forn, mentrestant, quatre cullerades d’oli, després una de vinagre, hi suma dos grans d’all (tallats no a la juliana, sinó a daus petits) i comí; si tingués pebre, pensa mentre barreja la base que els donarà més gust, n’hi afegiria. Albergínies a la plata, obre el forn, hi posa la plata i aleshores, i no abans, el posa en marxa a una temperatura de 350 graus Fahrenheit. Trenta minuts de cocció. Retira la plata, amb una cullera recull l’oli de la cocció, el deixa caure damunt les albergínies. Repòs.
L’endemà, al petit apartament on viu a Manhattan, el barceloní Rudolf Grewe i Cella es menja les albergínies a l’escabetx que havia cuinat. Té seixanta-quatre anys i està jubilat. Potser fa servir els plats o els coberts especials que ha comprat a mig món. Això no ho sé. Però sé que se les menja. Les troba meloses. I sé que pensa en les sensacions. Primera. El sabor del vinagre ha desaparegut. Segona. Gairebé ni nota l’all. Tercera. El comí tampoc hi ha deixat gaire rastre —és clar que n’hi havia posat un que havia envellit massa—. Si hi afegís ceba, pensa mentre gusta i medita, potser el plat seria més saborós. L’ha reescalfat al forn i amb aquest darrer pas encara troba que té més bon gust. Contrasta l’experiència amb el text del receptari. Veu que l’autor, fa molts segles, va consignar que aquell era un plat de gust «masculí». Ho apunta a la fitxa. L’arxiva amb altres centenars de fitxes que fa més de vint anys que ha anat emplenant.
