Lucul·le sopa amb Lucul·le - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Toni Soler

Lucul·le sopa amb Lucul·le

Quagga Media / Alamy / Cordon Press

CORRIA POSSIBLEMENT L’ANY 58 ABANS DE CRIST. Un capvespre com qualsevol altre en aquella Roma on Pompeu i Cèsar tallaven el bacallà. Habituats a preparar sopars per a molts convidats, amb gran assortiment d’aperitius, begudes, carns i peixos, dolços i formatges (a més d’acròbates, músics, rapsodes i ballarines), els servents de Luci Licini Lucul·le van preveure una nit tranquil·la quan van veure aparèixer el seu amo, tot sol, a la seva majestuosa mansió del Quirinal. Però s’equivocaven. L’antic cònsol i general no perdonava cap ocasió de regalar-se un bon tiberi. En veure que a la taula nua, en el més modest dels salons de la casa, només hi havia menges frugals, Lucul·le va demanar explicacions al servei: es preguntava per què la taula lluïa tan poc. El seu servent li va dir que, en veure’l arribar sense companyia, havien deduït que li plauria més aviat un sopar lleuger. «Però avui és un sopar important!», va respondre ell. «Avui Lucul·le sopa amb Lucul·le!» I tenia raó: compartir taula amb Lucul·le no estava a l’abast de tothom a la Roma del segle i aC. Ell no només era un dels homes d’estat més rellevants de l’època —el període crepuscular de la vella república—, sinó que també era un dels més rics, i un dels més dotats per gaudir de les seves riqueses. De tal manera que l’insigne cognomen Lucul·le ha passat a la història no pas per les seves gestes militars, ni per les accions polítiques, sinó associat a passions menys celebrades com són el luxe, la festa, la gola i l’excentricitat. L’adjectiu lucul·lià no existeix en català (ni en castellà), però en anglès lucullian vol dir luxós, opípar, excessiu. I hi ha restaurants que es diuen Lucullus a Madrid, Viena, Hong Kong, Avinyó, Frankfurt, Brno, Toronto… i, per descomptat, per tot Itàlia.

Potser no n’hi ha per tant. Potser Lucul·le no va ser el més fester ni el més golafre dels romans del seu temps. Però sí que va ser un dels primers que va sucumbir a la sensualitat i el gust pel luxe propis dels regnes orientals, recentment incorporats al món romà, deixant de banda la fèrria austeritat de què presumia la república des de feia segles. Immensament ric gràcies al seu botí de guerra, Lucul·le tenia una finca majestuosa a Roma, a prop d’on actualment hi ha l’esplèndida Galeria Borghese, una casa de camp a la Itàlia central i una residència davant del mar a Nàpols, on va fer perforar la muntanya per connectar el mar amb els seus estanys de peixos i anguiles. Els seus jardins eren autèntics museus botànics, on els romans van poder veure per primer cop cirerers i presseguers. I no només va dilapidar els diners en festes i banquets: la seva biblioteca era el destí preferit de la nova elit intel·lectual romana.

Si Gai Juli Cèsar, contemporani i rival seu, va viure en pròpia carn la transformació del règim republicà en una monarquia de facto, Lucul·le personifica el trànsit de la Roma ancestral, pagesívola, itàlica i virtuosa a l’imperi mundial, ampul·lós, malbaratador i, a la llarga, decadent.

Era un procés inevitable. En poc més de dos segles, Roma havia passat de ser la capital de la Itàlia central a dominar un vastíssim territori des de l’oceà Atlàntic fins a l’actual Turquia. L’intricat sistema polític romà havia esdevingut una cotilla i també un niu de corrupció. Els magistrats republicans, elegits cada any, ja no podien competir amb el poder dels generals, que comandaven exèrcits formidables i garantien la continuïtat i el progrés de l’Imperi. Les traves, les limitacions i l’escrutini del Senat eren una nosa per als nous cabdills, cada cop menys disposats a sotmetre’s al poder civil d’una colla d’arnats patricis amb ínfules.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Festa (33)".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!