L'última tragèdia - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Arià Paco

L’última tragèdia

© Run Design

A DIFERÈNCIA D’ELLS, QUE PROU FEINA tenien l’un amb l’altre per poder concebre el nostre temps de prodigis, nosaltres podem imaginar Sòcrates i Pèricles. Podem suposar que es creuen: van trepitjar la mateixa ciutat, lliures i rellevants en una Atenes de debats i àgores, durant quaranta anys; no ha de ser difícil, doncs, de fer-se la idea. De fet, és gairebé impensable que no succeís. No ens n’ha arribat cap prova, no podem saber del cert si es van relacionar, i com; però ens els hem de poder representar, els hauríem de conèixer prou, els duem encara a la pell, alguna cosa d’ells arriba fins a nosaltres. Pèricles té vint-i-cinc anys més. I no ens interessa el Sòcrates marrec, perquè si Sòcrates és un profeta, si és un portador d’una forma nova de l’esperit, no ho és de manera messiànica, no neix amb cap anunciació. Quan Sòcrates comenci a exercir la maièutica,1 quan comenci a voltar pels carrers d’Atenes amb la força de la pregunta, Pèricles ja estarà en l’apogeu del seu poder, amb rivals exiliats, amb la seva autoritat consolidada fins al punt de sentir-se a recer de tota crítica. El segle ja serà seu. L’ordre, el logos, serà Pèricles.

Seguim-los fins al teatre. Fins a l’escenificació d’una tragèdia. Durant segles (i això, ho cregueu o no, és Sòcrates qui ve a trencar-ho) els grecs han conviscut amb la seva inaptitud per a la vida a la terra, capcots, o elevats, en la contemplació de la tragèdia. És la seva litúrgia, la seva religió heretada. Les tragèdies es representen una sola vegada, a Atenes, al Teatre de Dionís, durant les Grans Dionísies. Arriba la primavera i la natura proclama que la seva mort era falsa, que tot reneix i viu i busca i enfila: no hi ha, però, primavera per als humans, que envelleixen i moren. La tragèdia és l’escenificació del desconsol. És bella, és litúrgica, és una fe antiga. Sembla invencible, el centre de la cultura, un ritual que es perpetuarà enllà dels mil·lennis. Si poguéssim entrar a l’Acròpolis, ah!, i preguntar (ja sé que tindríeu altres —millors— preguntes, però si poguéssim preguntar!) a qualsevol dels assistents quina de les formes que heu inventat tindrà un eco més fort en el futur, la tragèdia o la democràcia, hem de suposar que ens respondrien la tragèdia, com avui el futbol sembla més fort que la poesia.

És allí, doncs, on els hem d’imaginar. Pèricles, és clar, seu a primera fila, en un dels seients de marbre. L’obra, com tot sovint, critica Pèricles.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Grècia (37)".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!