Jordi Balló

Màquines de cine

© Fox Film Corporation / Youtube

Quan Claude Monet va pintar la sèrie de dotze teles La Gare Saint-Lazare l’ny 1877, va experimentar amb les diverses maneres de situar el cavallet i la tela per enquadrar les màquines amb relació a l’arquitectura de l’estació, que era el seu interès primordial. La més famosa d’aquestes pintures, que es conserva al Musée d’Orsay de París, mostra el tren arribant frontalment, en una densitat atmosfèrica de caràcter impressionista. En les altres teles, els trens repeteixen el dispositiu frontal, o entren pels laterals del quadre, i en alguns casos s’acosten des del fons. Però quan divuit anys després els germans Lumière roden L’arribada d’un tren a l’estació de La Ciotat (L’arrivée d’un train en gare de la Ciotat, 1895), decideixen situar la càmera a l’andana lateral i d’aquesta manera filmen el primer tren entrant en diagonal, un fet clau en la història de la representació cinematogràfica i de la mateixa percepció de l’espai públic. Els Lumièe haurien pogut rodar aquesta presa frontalment, com ja ho havien fet en el pla de La sortida dels obrers de la fàbrica (La Sortie de l’usine Lumière à Lyon, 1895), que es va projectar en la històrica primera sessió cinematogràfica del 28 de desembre d’aquell mateix any. Però els dos cineastes van optar per aquesta irrupció dinàmica de la línia diagonal, que tindria una importància cabdal en l’associació entre el tren, el moviment, la impressió realista i la continuïtat dinamitzadora del muntatge. A més, aquesta seqüència immortal aportava una altra qüstió transcendent per a l’evolució del motiu en el cine: quan el tren s’aturava donava temps que els viatgers baixessin i es barregessin amb les persones que eren a l’andana esperant per pujar-hi. Els Lumière van calcular molt bé com havien d’aprofitar els quaranta-sis segons de què disposaven en la càmera de presa. Si s’haguessin limitat a mostrar el tren, s’haurien inscrit en la tradició pictòrica que prioritzava la representació d’un invent fascinant que transformava la iconografia del paisatge industrial. En guardar una part preciosa del seu metratge per donar cos a les persones que habitaven els vagons, convertien el tren en un contenidor d’humanitat, en un espai públic on encabir tots els drames possibles.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Trens".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca