Maximilien Robespierre: la vie en rouge - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Manel Lucas

Maximilien Robespierre: la vie en rouge

© RunDesign

NO HI HA UN CARRER ROBESPIERRE a París. Ni avingudes ni places, ni un petit passatge. La capital de la República Francesa, hereva de la Revolució, no té cap espai públic dedicat a un dels personatges més determinants d’aquell moviment que va trastocar tots els principis polítics i socials de la seva època i que ha conformat la cultura democràtica del món occidental.

Més encara. Llibertat, igualtat, fraternitat: el lema de la République el va fer servir Robespierre per primer cop en un document oficial, un text presentat a l’Assemblea Nacional Constituent el desembre del 1790. Hi justificava la necessitat de crear una guàrdia nacional, el poble armat, que assegurés, amb l’ús de la força, el compliment de les lleis, que fos un contrapès a les tropes regulars i a la policia professional, contra el risc de despotisme i de deixar la violència legal en mans de mercenaris. L’article 16 del text disposa, sobre la Guàrdia Nacional: «Portarà aquests mots gravats al pit: EL POBLE FRANCÈS, i, a sota: Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Els mateixos mots s’inscriuran a les banderes, que duran els tres colors de la nació.»

Robespierre, l’home clau de l’aliança entre la burgesia progressista i les classes populars —especialment parisenques— que va conduir la Revolució al punt més elevat de temperatura, no té un carrer a París. Sí que en té a moltes altres viles i ciutats, algunes de tan rellevants com Lilla, Montpeller o Tolosa, però mai és un carrer principal; normalment, un carrer popular o fins i tot de HLM, els habitatges de suburbi. En alguns casos, un tros de via ràpida. Probablement, on ocupa un espai més digne és a Ivry-sur-Seine, el feu històric del Partit Comunista Francès a la conurbació parisenca. També té, això sí, un carrer a Arràs, on va néixer el 1758. I una Maison de Robespierre que els turistes visiten, i que és la casa on va viure dos anys amb la seva germana, just abans de convertir-se en un dels parlamentaris de l’Assemblea Nacional Constituent. Hi ha alguna escola Robespierre a províncies, una parada de metro a la banlieue de París, un bar de tapes a Saremo (Itàlia!), i al restaurant Pizzaara d’Istanbul pots demanar una pizza Robespierre, de tomàquet, mozzarella, carpaccio de bou, olives verdes, xerris, ruca i parmesà. Mentre no taqui la capital de la patrie, no passa res. En total, sembla poca cosa per a algú que tothom, els favorables i els detractors, consideren tan decisiu. Sobretot, xoca que a París se li negui el record.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "França".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca