Joan Fontcuberta
Menjar-se la fotografia amb patates
EN LES ÚLTIMES PÀGINES del número 25 d’El Món d’Ahir, el monogràfic del qual estava dedicat al dolç, el xef Jordi Roca es despenjava amb una recepta de postres insòlita: ens proposava menjar-nos un llibre. Aquesta raresa de rebosteria s’anomena Llibre vell i s’inspira en el passatge de la magdalena de la novel·la A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Al primer volum dels set que componen aquesta obra magna, titulat Pel cantó de Swann, el narrador suca una magdalena en una tassa de te i aquell sabor li desencadena com per encanteri una allau de records enterrats en el fons de la memòria. En les següents tres mil pàgines, Proust es recrea en els records recuperats, que va filant per teixir un «temps retrobat». Amb la seva genial invenció, Jordi Roca pensa que cruspir-nos un llibre, encara que estigui recobert de crema, gelat i galeta cruixent, té la capacitat de traslladar-nos al moment de plaer de quan el vam llegir. Ras i curt, ensumar i assaborir una menja sublim ens fa viatjar al passat i recuperar vivències que crèiem perdudes. D’aquí sorgeix el concepte de temps proustià, un temps que
passa, un temps que ens conté. Des de la literatura aquesta nostàlgia pel temps perdut ens confronta amb altres formes d’entendre la temporalitat. Un escriptor nostrat com Josep Maria Espinàs refutava el temps proustià i, en una entrevista, defensava que «acceptar el pas del temps és indispensable perquè tots formem part del temps. El temps no se’n va, el temps no et deixa sol, el temps t’acompanya». No es tracta de ser i estar dins del temps, venia a dir, sinó de ser i estar paral·lel al temps.
