Joaquim Albareda
Mirall trencat: el «cas dels catalans» i la traïció dels anglesos
LA SORT DELS CATALANS VA QUEDAR lligada a Anglaterra el 1705 amb el Tractat de Gènova. És evident que si les simpaties dels catalans en el conflicte de la guerra de Successió d’Espanya es van orientar cap als Àustries en lloc dels Borbons, hi va tenir molt a veure la seva admiració pel sistema parlamentari anglès i holandès, així com pel seu model mercantil.
Però no van tenir necessitat d’admirar el model parlamentari anglès fins al 1688, quan es va produir la Revolució Gloriosa, que va enlairar el Parlament per sobre del rei. És difícil trobar-ne alguna referència en la literatura jurídica i política anterior. Fins i tot Francesc Eiximenis, que va fer estudis a Oxford, no en parla al Regiment de la cosa pública (1384). El cert és que el model polític de la Corona d’Aragó va experimentar una evolució semblant a l’anglès en molts aspectes, una evolució marcada pel constitucionalisme. Les Corts hi tenien un paper essencial on el rei depenia del subsidi votat, una vegada resolta la reparació de greuges i un cop aprovats els furs o constitucions i privilegis, a diferència de les Corts de Castella. En referència al model polític dels territoris de la Corona d’Aragó, l’holandès Baruch Spinoza va concloure que en aquell sistema «la multitud pot mantenir sota el rei una llibertat prou àmplia».
A Catalunya, la Cort de 1283 va institucionalitzar el protagonisme de l’assemblea estamental i la seva funció col·legislativa amb el rei. D’aquella assemblea en va sorgir més que una «carta magna», segons l’historiador del dret Víctor Ferro. També els historiadors Charles McIlwain i Thomas Bisson van destacar la seva organització i regularitat al segle XIV, superior al Parlament anglès i als Estats Generals i provincials francesos.
