Mirallet, mirallet màgic... - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Olga Jornet Vegas

Mirallet, mirallet màgic…

Wikimedia Commons

NO TENIA SANG BLAVA, George Bryan Brummell. Ni una gota. La cosa refinada que exhalava la seva aura li venia d’esperit, per vocació. Fill de William Brummell, secretari personal de Lord North, qui va arribar a ser primer ministre del Regne Unit, i de Mary Richardson, George Brummell va néixer —i néixer va ser, segons diuen, l’única molèstia que es va prendre en tota la seva vida— al Downing Street de Londres l’any 1778.

Gràcies als contactes del pare, George Brummell va estudiar a la prestigiosa Eton amb els fills de la flor i nata de l’aristocràcia anglesa. I encara es van estirar uns quants fils més per fer-lo entrar a la desena companyia d’hússars, la guàrdia del príncep regent. La seva personalitat i el seu estil van fer la resta: unes maneres refinades, un posat distingit i inaccessible, una ironia mordaç que de vegades expressava tan sols amb una mirada i, sobretot, el seu estil únic de vestir —perquè la moda, diuen que deia, és el recurs que hom adopta quan no sap qui és— li van valdre una atenció que de seguida es va convertir en influència.

A l’empara de qui es convertiria en Jordi IV d’Anglaterra, que, a petició seva, el va dispensar del servei a la guàrdia perquè havien destinat el seu regiment fora de Londres —«A Manchester, Altesa… Manchester! Vós em coneixeu, seria tan desagradable per a mi…»—, Brummell va poder consagrar-se plenament a la seva obra: Ell Mateix.

Segons asseguren els que li han dedicat llibres sencers, George Beau (el bell) Brummell —ara ja amb el sobrenom que l’acompanyaria sempre— posseïa la conducta audaç, la impertinència sumptuosa, la necessària preocupació per l’aspecte i la perenne vanitat que són l’essència del dandisme.

Era una època de profunds canvis, la que va ser testimoni de les gestes de Brummell. Mentre a França feien anar la guillotina i a Anglaterra la nova burgesia industrial es feia lloc a cop de talonari entre la noblesa i la sang blava, el dandi com a concepte i el dandisme com a fenomen s’anaven perfilant.

Amb una renda gens menyspreable —que disminuïa a la mateixa velocitat que augmentava la seva fama— i la línia de crèdit que li procurava el fet de tenir amics tan il·lustres, Beau Brummell va capgirar les formes de l’elegància i del bon gust. El seu estil no tenia res a veure amb el que fins aleshores s’havia considerat elegant. La moda de l’època —pomposa, acolorida i exagerada— de perruques empolvorades, brodats i lluentons que lluïen el príncep i tots els seus acòlits trontollava fins al ridícul sota el jou del seu judici.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Moda".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!