Ona Balló Pedragosa
Mudar la veu
L’ambient de l’alta societat europea durant el Segle de les Llums ha quedat cristal·litzat, en gran part, en la seva banda sonora. Aquest llegat, encara tan viu, desperta inevitablement la curiositat: ¿quin rol jugaven els sons i la música en aquella gent? Si pensem en els grans paisatges pictòrics de l’època, com els de Joseph Vernet o Antoine Watteau, sovint hi veiem figures d’esquena, mirant cap a l’infinit, com si ens convidessin a imaginar allò que encara no es veu, però que potser ja se sent. L’art, de vegades, té aquest poder de fer emergir l’invisible: una imatge sonora. ¿Potser la música també participava d’aquest rebuig del passat i empenyia el present cap a la modernitat? Dos esdeveniments ens poden ajudar a endinsar-nos en aquesta qüestió: d’una banda, el relleu de Lully a Rameau, passant per Marin Marais; de l’altra, un retrat eloqüent que condensa tot l’esperit d’un segle.
Situem-nos a França. Any 1725. Fa deu anys que ha mort Lluís XIV. París respira un nou aire d’emancipació. La rigidesa de la cort es va descomponent inexorablement. Un esperit crític comença a obrir-se pas en l’àmbit de la música. Tanmateix, les obres de Jean- Baptiste Lully encara ressonen amb força per tot arreu perquè, com deia Charles Perrault, «a Lully li devem haver fet la Música comuna i familiar per a tothom». Compositor omnipresent durant el regnat del Rei Sol, Lully va consolidar una escola pròpia amb un estil profundament melancòlic, que no tenia por de sublimar la decadència. Aquesta sensibilitat per captar la fi d’una era es fa també palpable, des de la mirada contemporània, a La mort de Lluís XIV (2016) d’Albert Serra. El film mostra l’ambient crepuscular dels darrers dies del Rei Sol i la seva cort a través d’un llenguatge coreogràfic i claustrofòbic.
