Joan Tharrats
‘Nem Tard: una aproximació a la història dels «late night shows»
LA INTRODUCCIÓ d’aquest artefacte anomenat per un sector de les noves generacions «l’electrodomèstic dels avis», o «la caixa tonta» per alguns boomers, però oficialment dit televisor, va suposar un veritable canvi de paradigma social. Aquest enginy prodigiós en què apareix gent de dimensions més reduïdes (per la mateixa mida de les pantalles), i que curiosament manté el to de veu sense modificar l’escala auditiva humana (com afirmava el guionista hongarès Béla Balázs, però referint-se a l’augment de mida dels primers plans en el cine), ha fet que contemplem el món d’una manera diferent, a través d’una finestra amb uns codis particulars.
Des dels seus inicis, el fenomen implicava un univers «graeller» a expandir, que requeria generar programació perquè qui la mirés s’hi quedés el màxim de temps possible. El resultat immediat va ser l’ampliació de les franges horàries fins a arribar a la que semblava prohibida: la de la nit. Prohibida perquè aleshores la gent surt a divertir-se, però el televisor és a casa. O perquè la gent ha de treballar i, per tant, ha de descansar (més endavant, algunes empreses recomanarien no quedar-se mirant la tele fins tard per poder rendir a la feina). En ambdues op cions, la televisió ho tenia complicat per mostrar-se, tot i ser un element molt suculent. No obstant, no s’ha de subestimar el seu poder, que no té límits, i l’horari nocturn era un terreny a explorar i explotar més enllà del sector insomne. Es necessitava crear una litúrgia del final del dia, i de passada superar aquell rival que no callava, anomenat ràdio.
AFTERHOURS DOMÈSTICS
Així van aparèixer els late night shows, invent nord-americà de fa més de set dècades, amb, entre altres «culpables», Sylvester Pat Weaver, president de la NBC, invertint en les pertinents reunions executives —i alguna de creativa, perquè no fos dit— amb la intenció de retenir la població a casa seva i fer-ne negoci. Si la gent no va a la tele, que la tele vagi a la gent. Si el Seat 600 va treure la població a passejar (a fi que es distragués i no pensés gaire), els late night shows van «confinar» un públic que es va trobar de sobte la distracció nocturna a casa, com qui es troba d’un dia per l’altre un arbre a l’habitació, talment un personatge de Pere Calders.
Podem dir que la llavor d’aquest «arbre» de nit va germinar i desplegar-se més enllà d’un gènere televisiu i va esdevenir una institució cultural, institució que cobria les hores de baixa audiència nocturna i va anar evolucionant fins a convertir-se, a vegades, en el termòmetre de l’opinió pública i la plataforma de promoció més influent de la indústria de l’entreteniment o infotainment (informació més entreteniment). A això hi va contribuir l’efecte watercooler, és a dir el fet que l’endemà l’audiència compartia els continguts a la feina o a qualsevol altre lloc.
