Nit en clar al transmongolià - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Emili Manzano

Nit en clar al transmongolià

Imatges:  © Susan Poupard

UN PA NEGRE GAIREBÉ SENCER, un pot de cogombres envinagrats i un salami; mitja bolla de formatge holandès, cinc llaunes d’arengades i un paner de pomes. Te, cafè instantani i dues bosses grosses de galletes d’Inca. És un rebost una mica magre per un viatge tan llarg, és cert, però duc llibres, tabac i vodka a bastament. A més, el viatger es nodreix sobretot d’imatges. El sustenten la curiositat, les trobades casuals i la mutació constant de les coses; assaciat per les impressions de les coses viscudes recentment, encara no convertides en records, es fa un llepallengües davant del bufet lliure i gratuït de l’expectativa.
Som a l’estiu de 1995. Tenc trenta-un anys i un parell de milers de dòlars amagats a una corretja elàstica que duc aferrada a la panxa, com un tercer budell, que m’ha de permetre recórrer la Xina durant uns mesos. Fa uns dies que vaig pujar a un vagó del ferrocarril Transmongolià 003, un tren xinès que surt de Moscou un pic per setmana i recorre gairebé deu mil quilòmetres fins a arribar a Pequín via Ulan Bator. Viatj en primera classe, però és una primera classe de país comunista, més aviat freda i funcional, sense ornaments, un pèl trista. Al meu compartiment hi ha dues lliteres, una tauleta plegadissa que fa angle recte amb la finestrella, un butacó encoixinat, un armariet per estotjar l’equipatge i una portella metàl·lica que comunica amb el lavabo, compartit amb els passatgers del vagó contigu.
Els encarregats del vagó, dos xinesos hermètics i sigil·losos com moixos, reparteixen termos d’aigua calenta un parell de pics al dia, passen la granera, buiden les papereres i vigilen que els compartiments quedin ben tancats quan el tren s’atura a una estació important i els passatgers de primera baixam a l’andana a estirar una mica les cames i compram una paperina de groselles o nabius a una d’aquestes padrinetes siberianes que duen una rebeca blava i un mocador pel cap i que pareixen totes germanes.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Trens".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca