Emili Manzano
Nit en clar al transmongolià
UN PA NEGRE GAIREBÉ SENCER, un pot de cogombres envinagrats i un salami; mitja bolla de formatge holandès, cinc llaunes d’arengades i un paner de pomes. Te, cafè instantani i dues bosses grosses de galletes d’Inca. És un rebost una mica magre per un viatge tan llarg, és cert, però duc llibres, tabac i vodka a bastament. A més, el viatger es nodreix sobretot d’imatges. El sustenten la curiositat, les trobades casuals i la mutació constant de les coses; assaciat per les impressions de les coses viscudes recentment, encara no convertides en records, es fa un llepallengües davant del bufet lliure i gratuït de l’expectativa.
Som a l’estiu de 1995. Tenc trenta-un anys i un parell de milers de dòlars amagats a una corretja elàstica que duc aferrada a la panxa, com un tercer budell, que m’ha de permetre recórrer la Xina durant uns mesos. Fa uns dies que vaig pujar a un vagó del ferrocarril Transmongolià 003, un tren xinès que surt de Moscou un pic per setmana i recorre gairebé deu mil quilòmetres fins a arribar a Pequín via Ulan Bator. Viatj en primera classe, però és una primera classe de país comunista, més aviat freda i funcional, sense ornaments, un pèl trista. Al meu compartiment hi ha dues lliteres, una tauleta plegadissa que fa angle recte amb la finestrella, un butacó encoixinat, un armariet per estotjar l’equipatge i una portella metàl·lica que comunica amb el lavabo, compartit amb els passatgers del vagó contigu.
Els encarregats del vagó, dos xinesos hermètics i sigil·losos com moixos, reparteixen termos d’aigua calenta un parell de pics al dia, passen la granera, buiden les papereres i vigilen que els compartiments quedin ben tancats quan el tren s’atura a una estació important i els passatgers de primera baixam a l’andana a estirar una mica les cames i compram una paperina de groselles o nabius a una d’aquestes padrinetes siberianes que duen una rebeca blava i un mocador pel cap i que pareixen totes germanes.
