Toni Soler
Nits que van durar segles
LA CAIGUDA DE TROIA
El cavall de fusta més famós de la història
Hi ha moltíssims episodis bèl·lics que han passat de nit, quan la foscor protegeix els atacants i sorprèn els defensors desprevinguts. De tots ells, però, en destacarem un que potser no és autèntic però té una evident força dramàtica. I no és un detall menor que Homer, Heròdot o Virgili el considerin un fet cert. Al voltant del 1200 aC, les ciutats gregues van decidir fer coalició contra el port de Troia, enclavament estratègic al nord de l’actual Turquia. Situada a l’estret dels Dardanels, que comunica la mar Negra amb la mar Egea, la imponent fortalesa troiana era l’epicentre de nombrosos contenciosos comercials, que segurament van acabar propiciant la guerra; la tradició, però, assegura que la causa de l’atac dels aqueus contra la ciutat del rei Príam va ser que el seu fill Paris es va enamorar de la bella Helena, esposa de Menelau, rei d’Esparta, i va decidir raptar-la (amb el seu consentiment o sense, segons les fonts). Aquesta infàmia hauria fet que tots els cabdills grecs es posessin d’acord per formar un exèrcit conjunt —contradient la seva tendència natural a anar per lliure— i atacar Troia.
Les escomeses dels aqueus es van estavellar contra les imponents muralles de Troia i la ferocitat de les seves tropes, liderades pel llegendari Hèctor, germà de Paris. Finalment, els agressors van optar per l’astúcia. Van fingir retirar-se, van camuflar la seva flota lluny de l’abast dels guaites troians i van deixar a la platja un enorme cavall de fusta, amb una inscripció que deia que era una ofrena als déus per garantir-se un plàcid retorn a casa. Els troians, en una gran mostra de candidesa, van entrar el cavall a dins de la ciutat com a símbol de la seva victòria. Tot el dia va ser una festa. I quan va arribar la nit, mentre tothom dormia la mona, de l’interior del cavall van sortir una trentena de guerrers grecs, que van matar els sentinelles i van obrir les portes de la muralla perquè el gruix de l’exèrcit entrés a sac per devastar la llegendària ciutat i massacrar els seus habitants. Les ruïnes de Troia, descobertes al segle XIX, van confirmar la seva existència i la seva destrucció… però del famós cavall no n’hi ha referències històriques, per bé que ha estat glossat durant mil·lennis, pintat i esculpit per artistes grecs, romans i renaixentistes; i encara avui l’expressió «cavall de Troia» es fa servir per designar una argúcia o estratagema per perjudicar un rival o un enemic des de dins.
