William Shakespeare
«Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans»: Enric V a Azincourt
Quan Enric V va pujar al tron anglès, el 1413, de la guerra dels Cent Anys se n’havien complert setanta-sis. Però aquesta no era una guerra ininterrompuda i, de fet, des del 1396 hi havia una treva entre anglesos i francesos. Els dos reis anteriors a Enric, Ricard II i Enric IV, havien preferit fer baixar el suflé del conflicte. Prou feina tenien a aplacar les baralles internes dels nobles i, en el cas de Ricard, a sufocar la revolta pagesa del 1380.
Però Enric V, carismàtic i ambiciós, tenia uns altres plans; estava disposat a reprendre les hostilitats i acabar convertint-se en rei de França. El 1415 va desembarcar a Normandia amb l’exèrcit més gran que Anglaterra havia format en cinquanta anys. Tanmateix, no podia comparar-se en poder a les forces franceses, ni tan sols afegint-hi l’aliança del duc de Borgonya.
Els dos exèrcits van trobar-se en una zona boscosa al costat d’Azincourt, un llogarret que encara avui amb prou feines té tres-cents habitants, ubicat a la regió del Pas de Calais. Shakespeare va immortalitzar el moment en una de les seves tragèdies més conegudes, Enric V. El dramaturg fa dir a un dels seus personatges que els francesos són cinc vegades superiors en nombre de soldats. Els estudiosos no acaben de concretar les xifres, tot i que l’estimació més recent parla de 9.700 anglesos contra 24.400 francesos (més del doble). Tant se val, la diferència era prou considerable.
Anglaterra havia basat les seves victòries en la potència dels seus arquers, però la cavalleria de França era molt més poderosa. Tot pintava prou malament per a Enric V i els seus.
