Xavier Theros

Nostre Senyor no és de la broma

Kunsthistorisches Museum, Viena / Wikimedia Commons

LES CONSEQÜÈNCIES d’aquell debat encara ressonen avui. Cada vegada que sentim a parlar dels límits de l’humor ens remuntem a l’edat mitjana, quan riure era alguna cosa més que un passatemps. A diferència dels nostres còmics actuals, molt sensibles a les crítiques, i sovint vistos amb recel pel poder polític, les bromes i els bromistes d’aquella època eren molt més difícils de purgar. Llavors, el Carnestoltes era la màxima expressió d’un seguit de festes alegres, en què el protagonisme l’assumia la comunitat sencera. Per tot el continent europeu, homes i dones, gràcies a l’anonimat de la disfressa i la multitud, eren capaços de fer públiques les seves opinions sense témer represàlies. Per la seva banda, els poderosos havien de participar, sota el mandat de la tradició, en celebracions on rarament escapaven a les crítiques i a l’escarni dels seus súbdits. Havent-se d’enfrontar a tot el grup si volien trobar el responsable d’un acudit o una facècia, les autoritats civils i religioses preferien deixar que, en determinades jornades, el poble s’esbravés, a canvi de tenir-lo controlat la resta de l’any. Mentrestant, anaven soscavant les solidaritats col·lectives, autèntica força d’una societat que s’agrupava per famílies, grups d’edat, oficis, procedències o pertinença a un gremi o confraria. Una persona a l’edat mitjana ni era, ni volia, ser independent.

L’Església catòlica sempre va sentir una gran prevenció davant l’expansió humorística, que identificava, en última instància, amb la rebel·lió.Tanmateix, contra la percepció que en tenim pel cinema i les novel·les, al poder eclesiàstic li va costar molt de temps controlar aquella tendència natural dels seus fidels a deixar-se portar per la burla, fins i tot del més sagrat. Les altes jerarquies només disposaven de l’exabrupte i les prohibicions, pura retòrica en un món en què el cristianisme només era un vernís acomodatici. I la immensa majoria de la població considerava els seus costums i les seves celebracions com un tresor que no estava disposada a deixar-se arrabassar.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Humor".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca