Pol Bridgewater Mateu
Oliver Cromwell, el republicà que va voler regnar
STEVEN PATRICK MORRISSEY, líder de la llegendària banda The Smiths, és alhora un geni i un pesat insuportable. El primer Morrissey, jove, seductor i sexualment ambigu, era també un provocador críptic en qüestions d’ideologia. Tanmateix, a mesura que han passat els anys, els misteris, tant carnals com polítics, s’han anat esvaint, i el Morrissey més crepuscular, gras i envellit, és també el més grollerament etnonacionalista. Això, és clar, l’ha fet persona non grata en molts cercles, i renegar-ne s’ha convertit quasi en un gènere literari més, ja bastant suat. Irremeiablement, des de fa anys, arqueòlegs lírics escruten amb ulls i orelles obertes el seu corpus, amb The Smiths i en solitari, buscant-hi traces d’incipients tendències ultradretanes, de vegades sense gaire generositat d’esperit.
És veritat que les preocupacions sobre la identitat i la pertinença (sexual, generacional, nacional) han estat sempre molt presents en les lletres de Morrissey. En aquest sentit, Irish blood, English heart, de l’àlbum You are the quarry (2004), és una de les seves cançons més explícites i reeixides. L’agressivitat i una certa sensació d’alienació dominen el discurs líric, articulat al voltant d’un tema central: ¿és possible assumir una identitat genuïnament anglesa sense caure en els paranys de l’odi i l’exclusió? I, encara més, ¿pot el mateix Morrissey, nascut a Anglaterra però fill d’irlandesos (tant el nom, Patrick, com el cognom, Morrissey, ens deixen poc espai a la imaginació), conciliar origen i nacionalitat?
