Benet Casablancas

Ordre i desordre al pentagrama

Universal Edition

EN UNA PRIMERA APROXIMACIÓ, composició musical i atzar poden semblar termes antitètics, mútuament excloents, propers a l’oxímoron. Es plantejaria un cas similar si parléssim de literatura, arts plàstiques o cinema. Més aviat sembla que l’actitud més estesa —i gosaríem afegir conseqüent— entre els autors de camps diversos en relació amb el procés creatiu seria la de no deixar res a l’atzar, expressió que comprensiblement s’ha convertit en un lloc comú. Hi ha raons de pes per defensar aquesta posició. De fet, un dels aspectes als quals s’enfronta la tasca creativa és precisament posar ordre i prendre decisions davant d’un nombre gairebé infinit de possibilitats, per tal de definir i desenvolupar amb imaginació, rigor, llibertat i fantasia (tots aquests termes tampoc són contradictoris) la matèria i el discurs de l’obra, d’acord sempre amb les especificitats pròpies de cada llenguatge artístic. Escriure —textos o música—, pintar, filmar o actuar, implica i exigeix decidir contínuament entre un munt d’opcions plausibles. Fins i tot es podria adduir que, en fer-ho i mantenir en tensió permanent la necessitat d’elegir per conformar un ens lingüísticament coherent, el subjecte protagonitza un exercici genuí de llibertat. Són molts els compositors que s’han referit —com Stravinsky— a la necessitat d’autoimposar-se uns determinats límits per poder donar lliure curs a la seva inventiva creativa. Les consideracions anteriors remeten a una llarga tradició de pensament, les conseqüències de la qual ultrapassen l’àmbit estètic, i que el metge i humanista Andrzej Szczeklik sintetitza molt bé: «Els pitagòrics insistien amb un èmfasi particular a distingir la música bona de la dolenta per tal de no deixar res a l’atzar i no córrer els riscos que aquest fet suposaria en una matèria moralment i socialment tan important com és la música.» De fet, el desenvolupament extraordinari de la notació musical, que en diferents moments i corrents de la història ha assolit nivells d’extrema sofisticació (de l’ars subtilior del segle XIV a la hipercomplexitat del segle XX, com és el cas de Brian Ferneyhough), reflecteix pregonament la voluntat del compositor de controlar fins al més petit detall la seva obra i facilitar a l’intèrpret la màxima informació per garantir la fidelitat dels resultats sonors, reduint al mínim el marge de variabilitat connatural —i fins i tot desitjable— a tota execució musical.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Atzar".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Som *. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca