Maria Nicolau
Paradoxografia: pesca-clics i «fake news», una història mil·lenària
Divulgar ja no és el que era. Fins fa quatre dies, fos quin fos el teu àmbit d’expertesa, fessis ràdio o televisió, et presentaves el dia previst a l’hora acordada a l’estudi amb el tema ben preparat, feies quatre tocs de pilota sobre l’assumpte en directe amb el presentador i, culminada la divulgació, recollies els trastos, et posaves la jaqueta i amb un «adeu-siau» sorties i marxaves cap a casa a fer el dinar. Avui, els estudis tenen un sensor làser d’última generació que, just quan el col·laborador fa el gest de treure el peu per la porta del set, invoca els soldats de l’equip de xarxes com una aparició. És un mecanisme automàtic. Com venedors d’enciclopèdies, són sempre amabilíssims i, embolcallats d’un halo de disculpa, et barren el pas. «Només seran dos minuts», «És molt fàcil», «Tenim una idea». Al cap d’un moment ets enfilat al muret del parterre del recinte exterior —que hi ha bona llum i una mica de color— disparant els titulars més destacats i cridaners del guió de la secció que acabes de fer. D’aquí, en sortiran un reel, un carrusel, dos tuits i un article. Si el tema fa pilota, si algun dels enunciats més coloristes fa sang, potser altres mitjans en faran escudella. Al cap de dos dies el món haurà oblidat l’assumpte completament, però pel camí l’audiència haurà gaudit del xut d’adrenalina necessari per passar un dia més a la cresta de l’onada de l’angoixa existencial.
Vivim una gloriosa segona edat d’or de la paradoxografia. Perquè podríem entendre els paradoxògrafs com l’equip de xarxes de la biblioteca d’Alexandria.
La paradoxografia és un gènere literari que neix a l’inici del període hel·lenístic, un temps que arrenca amb la mort d’Alexandre el Gran, el 323 aC. Però supera aquesta època i s’allarga, com a mínim, fins a finals del segle II dC, quan l’Imperi romà assimila Grècia i el cristianisme comença a agafar embranzida com a nova potència espiritual i cultural. Les obres paradoxogràfiques recullen fets, éssers i fenòmens sorprenents, extraordinaris, aparentment impossibles, que desafien el sentit comú. D’aquí els ve el nom.
