París era un almanac: la Rive Gauche més queer - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Marina Espasa

París era un almanac: la Rive Gauche més queer

Fox Photos / Getty Images

HI HA UN CÒMIC DE JASON, un dibuixant noruec instal·lat a França, que en anglès es titula The Left Bank Gang (i que va tenir una traducció gens literal al castellà, No me dejes nunca), que està ambientat en una Rive Gauche del París dels anys vint on els sospitosos habituals —Ernest Hemingway, Gertrude Stein, Scott i Zelda Fitzgerald, Ezra Pound, James Joyce— són dibuixants de còmic joves i pobres. Es troben als cafès, sospiren per vendre una historieta a alguna revista, parlen dels Estats Units o d’Irlanda amb ràbia perquè no hi poden ser tan lliures com a París, i passegen malenconiosos i borratxos per la vora del Sena. Amb la diferència que són dibuixos i que tenen cara de gos o d’ocell, Jason no s’equivoca gens a l’hora de caracteritzar aquest grup d’artistes: uns joves amb ganes de menjar-se el món. Jason dibuixa també dues de les llibreries més mítiques del moment, punts de trobada d’escriptors exiliats, expatriats, descol·locats, que estaven al mateix carrer, la rue de l’Odéon: la Shakespeare and Company, propietat de Sylvia Beach, una nord-americana molt peculiar que feia de focus d’atracció dels escriptors anglosaxons, i La Maison des Amis des Livres, que complia el mateix paper però en el món francès, i que regentava la francesa Adrienne Monnier. Sí, també a París hi havia com a mínim dos sistemes culturals que dues llibreteres amigues van saber relacionar i enriquir mútuament. ¿Hem dit amigues? No, eren parella. Però això acostuma a passar una mica sotto voce. Seguim: si James Joyce va aconseguir publicar Ulisses va ser gràcies a Sylvia Beach, que va posar-hi cos i ànima (i mig ronyó) i va córrer mil riscos per ajudar aquest irlandès peculiaríssim que havia escandalitzat Anglaterra i Irlanda amb un llibre ple de paraules gruixudes i frases infinites. Beach es va arruïnar per publicar Joyce, i Joyce no va ser gens agraït: va agafar els diners d’una gran editorial i mai no li va donar ni un cèntim a la llibretera que l’havia salvat com a autor. Si Paul Valéry va trobar un lloc on fer el seu primer acte públic, o si André Gide va trobar l’espai per llegir en veu alta les pàgines que escrivia, va ser gràcies a Adrienne Monnier. I podríem seguir escrivint un article sobre aquests escriptors tan coneguts i (també) tan encantats de saludar-se. Però hi faltaria alguna cosa, alguna cosa sotto voce.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Feliços vint".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!