París o el complex d'atracció ultrapirinenca - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Àlex Susanna

París o el complex d’atracció ultrapirinenca

Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2023

GAZIEL ÉS UNA MINA D’IDEES INTEL·LIGENTS —o si més no suggeridores— que, un cop descobertes, ja no se t’esborren i t’acompanyen per sempre més. En un dels seus llibres menys citats però més sucosos, Quina mena de gent som,1 planteja el següent pel que fa als orígens del nostre país: «Si el contingut actual de la paraula Catalunya l’anéssim descarnant de les capes superfici- als que els segles han acumulat entorn del nucli primitiu […] el més clar dels començaments de Catalunya seria la Marca Hispànica. I el que se’n derivà, des del segle X fins al XIII […] va ser una lluita de vida o mort, una desesperada temptativa per establir fermament, encarnant-la en un cos polític que cavalqués el Pirineu, tot senyorejant les belles terres d’una vessant i de l’altra, l’ànima nova i feble —l’ànima en pena— que deixaren abandonada dins les terres ibèriques, en retirar-se de l’altra banda, com una ressaca, els exèrcits i els pros de Carlemany.» Una lluita de vida o mort per establir un cos polític que cavalqués el Pirineu, retinguem-ho. «Cal confessar que era una empresa gairebé quimèrica, tant si la mireu des d’un punt de vista geogràfic com etnogràfic, polític i històric. El Pirineu mateix, que hauria d’haver estat l’espina dorsal d’aquell cos, feia impossible la seva constitució. I la França i l’Espanya, que de l’un i l’altre cantó empenyien, perquè es dilataven a la recerca dels seus límits naturals, no deixaven en pau aquella pobra Ventafocs, la més dissortada de les princeses filles de Carlemany.»

Però es dona el cas que Gaziel està provant només d’explicar-se perquè el seu amic, el pintor Joaquim Sunyer, se’n va anar quinze anys a París i no pas a Madrid: «La flor dels catalans, és a dir, els fills de Catalunya que més bé encarnen el seu esperit, experi- menten tots —en una o altra forma i amb més o menys d’intensitat— el que en podríem dir el complex de desviació peninsular, forma negativa d’un estat d’esperit que té per cara positiva el complex d’atracció ultrapirinenca. Aquest és l’impuls secret que, en resoldre Sunyer expatriar-se, se l’emportà a París i no a Madrid. I és el mateix impuls que, com un instint d’au migradora, empeny els catalans, generació darrere generació, a centenars, a milers, i sempre espiritualment els millors.»

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "França".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!