¿Per a què intel·lectuals en temps de misèria? - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Antoni Martí Monterde

¿Per a què intel·lectuals en temps de misèria?

Run Design a partir d’imatges de Wikimedia Commons

«¿PER A QUÈ POETES EN TEMPS DE MISÈRIA?», es preguntava en un vers un poeta: Friedrich Hölderlin, a començaments del segle xix. La mateixa pregunta podríem fer-nos avui, tant pel que fa als poetes com sobre la figura de l’intel·lectual. Però en realitat, la figura de l’intel·lectual sorgeix, precisament, com a resposta a la misèria del temps, en forma d’escriptura contra la crisi. Aquest aspecte és fonamental: l’intel·lectual sol ser un escriptor. No cal dir que es pot ser un arquitecte, un metge, un mestre, un advocat, i tenir activitats intel·lectuals, però el que defineix la figura de l’intel·lectual tal com la coneixem a Europa és la seva dedicació a les lletres i la intervenció en l’espai públic en nom d’aquesta condició; entenem gent de lletres en el mateix sentit que la va definir Madame de Staël en un llibre de 1800, De la littérature considerée dans ses rapports avec les institutions sociales: «és necessari recordar la importància de la literatura, considerada en la seva accepció més extensa: és a dir, incloent-hi els escrits filosòfics i les obres d’imaginació, tot allò que en definitiva concerneix l’exercici del pensament en els escrits, amb l’excepció de les ciències físiques». En aquest sentit, l’intel·lectual, en tant que gent de lletres, sempre es troba en una posició precària, en un delicat equilibri que va saber sintetitzar un dels seus primers representants: Voltaire. Segons va descriure el filòsof il·lustrat en el seu Diccionari filosòfic portàtil, la gent de lletres s’assemblen als peixos voladors: si s’aixequen una mica, els ocells els devoren, però si se submergeixen, els peixos de les profunditats se’ls mengen. En aquesta terrible intempèrie l’intel·lectual és algú que, en prendre la paraula, es posa en perill en nom de la veritat, la justícia i la llibertat.

Aquest nou subjecte va fer possible, amb aquesta consciència de la seva precarietat, la figura de l’intel·lectual. No cal esperar a l’afer Dreyfus —la falsa acusació d’alta traïció a França a un jove militar jueu i alsacià— i el «J’accuse…!» d’Émile Zola per trobar un escriptor posant la veritat en marxa. Però és important subratllar que és en tant que escriptor que emergeix aquesta nova figura: l’intel·lectual. De fet, s’assembla molt a la figura del crític literari impressionista del segle XIX: en un món ple de llibres, un escriptor que s’ha creat una reputació per la qualitat de les seves obres literàries dona la seva opinió, escriu les seves impressions de lectura, i en publicar-les a la premsa els lectors confien en el seu criteri i judici. La figura de l’escriptor, com a intel·lectual, fa exactament el mateix: els lectors de Zola confien en ell com a escriptor, en el moment de plantar cara al president de la República Francesa i a tots els poders militars. Perquè es tracta de posar la veritat en marxa en nom de la llibertat.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "França".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca