Martí Dominguez
Perfeccions temibles
L’any 1924, John Burdon Sanderson Haldane va publicar Daedalus o la ciència i el futur, un assaig que va revolucionar el pensament sobre el futur de l’home. Haldane era un brillant professor de genètica a Oxford, on també son pare havia estat docent, en aquest cas de fisiologia. El jove Haldane havia participat en la Primera Guerra Mundial, com a oficial de morter de trinxera, cosa que l’havia fet reflexionar sobre el primitivisme que esperona la guerra. El seu tecno-optimisme s’havia vist qüestionat a causa de l’ús de la ciència en la guerra (Haldane pare també havia ideat màscares antigàs). Però, contra el que podríem pensar, la guerra no el va traumatitzar: en un altre assaig, de 1932, va descriure com «havia gaudit l’oportunitat de matar gent i com havia interpretat aquell sentiment com una relíquia respectable de l’home primitiu». Per a aquest genètic, doncs, la guerra era com una mena d’exutori dels instints agressius de l’home, que es conservaven incòlumes al nostre genoma.
Sens dubte, Haldane era algú singular, però era ben conscient que la ciència té el doble rostre de Janus, i que si per una banda pot ser l’eina del diable, també pot ser la gran benefactora de la humanitat. I en Daedalus o la ciència i el futur introduïa la seua visió positiva sobre el futur de la humanitat, amb uns individus sans, lliures de malalties hereditàries, i amb un augment de la natalitat produïda per úters artificials, un procés que va denominar ectogènesi. Segons ell, gràcies a aquella tècnica de gestació extrauterina, les dones «triturarien» (el terme és seu) les diferències socials que hi havia amb els homes, a parer seu degudes a les obligacions maternals. El visionari Haldane anava més enllà, i fins i tot hi posava data: en 2074, el setanta per cent dels nens serien concebuts d’aquesta manera a Anglaterra.
