Petits grans genis, d'Ariadna Trillas - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Ariadna Trillas

Petits grans genis, d’Ariadna Trillas

David Eldan / The National Photo Collection (Israel) / Wikimedia Commons

Carlos Kussrow Corma va mostrar les primeres aptituds musicals quan tenia setze mesos. A la mateixa edat, la seva germana Giocasta ja intentava combinar acords i cercava melodies. Tots dos eren nascuts a Barcelona: el primogènit, el 1919; la filla, quatre anys més tard. Vivien al barri del Guinardó, i fa un segle van ser considerats «nens prodigi». El públic s’astorava en sentir-los tocar el piano. I entre aquest públic hi havia els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia.

Testimoni de la seva història es l’Àlbum artístic de Giocasta i Carlos K. Corma, donat a la Biblioteca de Catalunya per un dels fills de Giocasta. El document reuneix cinc-centes fotografies, cartes, programes i retalls de premsa que reflecteixen l’èxit dels pianistes entre el 1922 i el 1931. També, el del seu debut amb l’Orquestra de Pau Casals, al Palau de la Música. Al recull de records es constata un continu de gires, moviment i admiració: Barcelona, Madrid, París, Roma, Viena. També, la importància del paper de la mare, la pianista i pedagoga Ernestina Corma i de Centellas, que va estimular el potencial dels fills mitjançant el joc i l’observació. I, per descomptat, l’evidència que no deixaven de ser infants: rebien joies de gran valor, però també dolços i joguines.

Quan els Corma triomfaven arreu, els nens prodigi ja havien esdevingut un fenomen a Europa, on feien furor des de finals del segle xviii. L’efervescència dels petits virtuosos va multiplicar-se al llarg del xix i va alimentar la indústria de l’entreteniment prèvia a la invenció i l’explosió del cinema. La seva popularitat resultava imbatible en la música i el càlcul mental.

El jugador d’escacs Samuel Reshevsky, nascut el 1911, il·lustra el fenomen i comparteix les seves «sensacions contradictòries» de guanyar fama mundial als vuit anys al llibre Reshevsky on Chess (1948): «La gent em mirava fixament, em feien copets a l’espatlla, s’acostaven per abraçar-me i em preguntaven coses. Els professors em mesuraven el crani i em psicoanalitzaven. Els periodistes em feien entrevistes i escrivien històries fantàstiques sobre el meu futur. Els fotògrafs m’apuntaven amb les càmeres.»

D’infants amb un o diversos talents fora del comú n’hi ha hagut sempre. Però el gener del 1756, a Salzburg, va néixer Wolfgang Amadeus Mozart. I el cas va generar la categoria. «El mite del Wunderkind es crea amb Mozart. I enllaça amb el Romanticisme, que valora el geni infantil com una cosa purament innata. Avui, en canvi, s’accepta la idea que les criatures amb talent cal que s’entrenin», explica Andrea Graus, doctora en Història de la Ciència per la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora de la Institució Milà i Fontanals (CSIC), que desenvolupa un projecte de recerca centrat en els nens virtuosos i la fascinació que provoquen.

La genialitat de l’infant va despertar, fins i tot, sospites. ¿I si es tractava d’un nan, i no d’un nen?

            Daines Barrington, un jurista anglès amb interessos variats, com ara l’origen dels fòssils, va voler posar a prova Mozart quan tenia vuit anys. L’examen va consistir en diversos (i difícils) exercicis de composició, d’interpretació i improvisació, i després de fer-l’hi va manifestar el seu parer meravellat a la revista científica Philosophical Transactions of the Royal Society of London.[1] Barrington hi esmentava un parell de detalls que corroboraven que es tractava d’un infant: es posava a córrer per l’habitació cavalcant sobre una escombra, i quan, mentre tocava, va aparèixer un gat, va emprendre la persecució de l’animal.

            La imatge d’una revelació sobtada del talent innat sovint formava part del relat dels pares i les mares, fins que els fets, de vegades, s’aclarien. Un bon exemple són els primers passos com a músic de José Rodríguez Carballeira, que es va guanyar la fama com a Pepito Arriola. Originari de Betanzos, l’infant gallec va actuar a Madrid als tres anys. La premsa en parlava com d’un «nou Mozart». La reina regent Maria Cristina li va pagar els estudis a Alemanya.

            L’agost del 1900, Pepito va ser presentat davant del IV Congrés Internacional de Psicologia, de la mà de Charles Robert Richet. El professor de Fisiologia a la Sorbona i Nobel de Medicina va voler estudiar el do de l’infant. Richet va fer seva la versió que la mare, Josefa Rodríguez, que es deia vídua, havia escampat. Quan el nen tenia dos anys i mig, se’l va trobar assegut davant del piano interpretant una peça que ella tocava sovint, sense haver rebut cap lliçó. Tanmateix, Pepito no s’havia criat amb la mare —en realitat, mare soltera— sinó amb la seva tieta Aurora, que li va aplicar un estricte programa de lliçons de piano i va confessar el seu objectiu de convertir el nebot en un nen prodigi.[2]

            Resultava més efectiva la propaganda del geni que neix que no pas la del geni que es fabrica, sota la pressió dels progenitors, per poder-ne esprémer el potencial. Però la pressió, sovint, hi era. A la seva autobiografia pòstuma del 1874, el pensador liberal John Stuart Mill hi explica que el pare l’havia separat de la resta de nens des dels tres anys per ensenyar-li grec, llatí, aritmètica, en combinació amb la lectura dels clàssics, llibres d’història i filosofia. En volia fer un geni.

            Un cas extrem de pressió paterna és el del pare dels germans Kathy Tongay i Russell Tongay, nedadors prodigi coneguts com els Aquatots. El pare va acabar a la presó, després d’assumir «la responsabilitat moral» de la mort de la nena als cinc anys, per haver-la fet saltar d’un trampolí d’onze metres d’altura i no adonar-se que s’havia fet mal. El primer fill dels Tongay havia mort als divuit mesos mentre el pare li ensenyava a nedar a la banyera.

            Molts infants virtuosos eren fills o filles de professors, sobretot músics, que en cultivaven el talent. El mateix Mozart era fill d’un compositor i violinista, Leopold Mozart, que ja havia fet de mestre a la seva filla Maria Anna, també virtuosa dels instruments de teclat.

            Al segle XIX la majoria dels virtuosos en càlculs aritmètics famosos procedien, en canvi, d’entorns socials humils i eren analfabets. És el cas de Zerah Colburn, que als sis anys només havia anat a l’escola sis setmanes a Vermont. Un dia es va avançar al pare en la resposta a un càlcul que feia. Aviat tots dos van iniciar una gira per Nova Anglaterra, i després per Europa, per exhibir el nen, que tenia deu anys. «Amb la percepció que tenien un do innat, que eren prodigis, els pares creien que podien posposar la seva educació fins als catorze o quinze anys, convençuts que no els afectaria. De vegades, els interessava, a més, que sostinguessin la família», explica Andrea Graus.

            Els nens prodigi molt sovint van ser, en aquest sentit, privats del dret a l’educació dels infants que s’anava estenent al segle xix, mentre actuaven davant de públics internacionals en cafès, reunions privades, teatres, espectacles itinerants o palaus. Ja adulta, la pianista alemanya Clara Schumann, nascuda el 1819, va confessar a Brahms que la seva falta d’educació general l’havia feta sentir incòmoda en cercles intel·lectuals. Sí que li van fer seguir lliçons de música, així com d’anglès i francès per facilitar la consecució de nous concerts, però no de matèries bàsiques, en les quals tenia enormes llacunes.[3] Alguns nens van poder estudiar gràcies a les beques; va ser el cas del prodigi de l’aritmètica George Bidder, que va esdevenir un gran enginyer. Però per fer-ho calia convèncer les famílies de renunciar a la seva font d’ingressos principal.

En l’article «Why Child Prodigies are Important?», el professor David Henry Feldman explica que no va ser fins a les primeres dècades del segle xx que els nens prodigi van esdevenir objecte d’estudi científic, per part de psicòlegs com Alfred Binet, Géza Révész o Franziska Baumgarten. La tendència es va interrompre el 1930 i durant mig segle. El mateix Feldman en va reprendre el fil a la dècada de 1980.[4]

            La psicologia va enterrar interpretacions vinculades a les llegendes o a l’esoterisme segons les quals els infants virtuosos eren un miracle diví, un símbol de santedat o una prova empírica que reforçava creences com la reencarnació, o l’anticipació de terratrèmols o tsunamis. La qüestió és que la recerca sobre els nens prodigi va contribuir a l’estudi sobre les altes capacitats; per exemple, va donar peu a la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner. Perquè un nen prodigi podia presentar un nivell elevadíssim d’una forma específica d’intel·ligència (posem per cas, la musical), però no necessàriament tenir un nivell elevat de qualsevol altre tipus d’intel·ligència, ni tan sols un coeficient intel·lectual per sobre de la mitjana.

            Amb els drets de la infància coberts, almenys a Occident, avui no es parla tant de nens prodigi, un concepte referit a infants a qui per edat no els tocava treballar, però que ho feien dedicant-se a allò que sabien fer, amb un do privilegiat, sota la pressió de pares i tutors. La psicologia i la pedagogia actuals empren el terme altes capacitats, i solen distingir tres tipus de perfils: la superdotació (infants amb un nivell elevat de recursos intel·lectuals generals), el talent (que suposa despuntar en un sol àmbit) i la precocitat (en què l’infant es desenvolupa a un ritme més ràpid, tot i que això no pressuposa un desenvolupament superior a la resta un cop madura). ¿Quan i com es pot identificar cada cas? Al llibre Niños superdotados (Pirámide, 2000), la doctora Amparo Acereda recomana una identificació fiable i objectiva el més aviat possible. La persona superdotada «neix i es fa, de manera que existeix una base genètica», però, alhora, «si no rep els estímuls adequats, deixa de prosperar», addueix. Hi ha experts que situen el moment òptim del diagnòstic entre els quatre i els cinc anys (o abans), per no tallar-li les ales. D’altres sostenen, en canvi, que el diagnòstic no és fiable fins als dotze o tretze, per una qüestió de maduració, i perquè un diagnòstic erroni pot tenir «conseqüències molt greus per al nen».

            I és que la vida d’un infant superdotat no és sempre un camí de roses. Queda clar en llegir Diamantes escondidos (Gedisa, 2021), on Esther Secanilla dona veu a onze persones amb altes capacitats perquè parlin en primera persona, des de l’anonimat, de la seva experiència vital. Un dels temes que hi aflora és el patiment de sentir-se diferent. Alguns dels entrevistats han conegut el bullying sota les formes més cruels. De vegades, la falta d’atenció a les seves necessitats ha derivat en fracàs escolar; en altres casos, per no semblar «rarets», han amagat el talent.

            Cada cas és un món, tot i que la literatura científica i els testimonis sovint coincideixin en aspectes comuns com la baixa tolerància al fracàs i el perfeccionisme, l’avorriment davant les lliçons ja apreses, un elevat sentit de la justícia o la preferència a envoltar-se d’adults.

            «Un dels molts falsos mites associats a les persones amb altes capacitats és que els costa ser sociables. A alguns els pot costar, però no hi ha base científica que avali que aquesta sigui una característica de la seva personalitat. He vist nens amb molts amics. Uns supersensibles i d’altres no. Es tendeix a pensar en trets negatius, però són intel·ligents i, d’entrada, tenen més possibilitats i recursos que la resta.» Ho explica Sandra Tarragó, psicòloga especialitzada al capdavant de la Unitat d’Atenció a les Altes Capacitats (UDAC).

            Sovint, els pares truquen a la UDAC per assessorar-se sobre un problema puntual, i pel camí emergeixen les altes capacitats. Aleshores cal fer avaluacions globals, més enllà de mesurar el coeficient intel·lectual, i incloure-hi proves de creativitat i aspectes emocionals.

            ¿Quin ha de ser el paper de les famílies? «És important potenciar el talent, però mai pressionar. Si el nen demostra una habilitat i gaudeix amb ella, cal fomentar-la. Si no, fora», aconsella Tarragó, que corrobora la falsedat del mite del superdotat-revelació. «No sol anar per aquí», remarca.

            Que no sol anar per aquí ho saben la Geni i en Javi, pares de dos nens, un dels quals, en Leo, està diagnosticat amb altes capacitats. «La gent s’imagina uns petits Einsteins que ja ho saben tot i que van tots sols. En absolut. Són nens amb necessitats especials, i els cal suport psicològic, familiar i escolar, sense el qual poden acabar patint fracàs escolar, o amb depressions, perquè van fluixos d’autoestima. Ni les escoles ni la societat estan preparades per abordar-ho», lamenten.

            En Leo parlava bé als dos anys. Als tres va guanyar un joc en la festa d’un poble. Els organitzadors no l’hi volien deixar participar perquè deien que era massa petit. Volia anar sempre amb els grans. A l’escola es distreia, dibuixava o xerrava amb els companys, o corregia el professor si s’equivocava. Defensava els amics d’atacs injustos. Tot ho volia fer perfecte. Temia el fracàs. Pensava en el sentit de la vida. Es va convertir en un nen incòmode per a l’escola. Per discutir amb ell, calia argumentar. Estava nerviós i a casa acabaven esclatant baralles. «Quan el vam portar al psicòleg va dir que el nen tenia un coeficient intel·lectual molt elevat, 146. Lligues caps i et poses les piles, però igualment tot això costa de compartir. Si tens un nen amb dislèxia, les altres mares ho entenen. Però no pots anar dient que el teu fill és el més llest. Tothom pensa que ho és el seu. Algú fins i tot va dir-me que en Leo no ho semblava. Parlem de nens, que potser fan preguntes profundes però no saben cordar-se la sabata», recorda la Geni.

            La seva vida va canviar des que van entrar a l’Associació AFINS, que aplega famílies amb les mateixes inquietuds i on en Leo es va integrar ràpidament. Mostren, en canvi, decepció envers el sistema educatiu. «Ningú ens va fer mai cap comentari sobre les capacitats d’en Leo. L’única resposta de la primera escola va ser que canviés de centre. Els equips d’assessorament i d’orientació psicopedagògica van tan desbordats amb els nens amb retard que no fan cas als d’altes capacitats. Ni estan preparats ni els prioritzen en mitjans, malgrat que sense aquesta atenció els aboquen al fracàs», afegeix el pare. Davant aquest buit, pares i mares també es queden sols amb el cost dels informes (600-800 euros), de les extraescolars, dels psicòlegs, dels canvis d’escola a centres amb atenció més personalitzada, més cars. I abunda la superdotació invisible.

            ¿Calen classes o fins i tot escoles exclusives? L’autora de Niños superdotados avisa que els resultats d’aquest model «no han sigut satisfactoris». A partir d’aquí, hi ha sectors que preconitzen accelerar l’aprenentatge passant de curs i d’altres que no són partidaris de saltar-se’ls, però sí d’enriquir-los amb més informació. Ensenyament assenyala que calen «orientacions i estratègies concretes als mestres i professors» respecte a aquest alumnat, encaminades a «l’atenció personalitzada».

            Segons l’Organització Mundial de la Salut, hi ha un 3% de la població amb un coeficient intel·lectual superior a 130, que representa de mitjana el 10% de l’alumnat als centres escolars. Molts han sigut o continuen sent diamants en brut, completament invisibles, com alguns dels testimonis recollits per Esther Secanilla. Fa estremir el relat de dones ja adultes que confessen haver fet tombs per la vida sense rumb fins que van disposar d’un diagnòstic. Com si haguessin aconseguit, diu una, «completar el puzle».

Johann Heinrich Schramm Clara Wieck [Schumann], 1840 Aquarel·la Robert-Schumann-Haus Zwickau Robert-Schumann-Haus Zwickau / Wikimedia Commons

[1] DAINES BARRINGTON: «Account of a Very Remarkable Young Musician» [28 de novembre del 1769], Philosophical Transactions of the Royal Society of London (1 de gener del 1771), p. 167-169.

[2] ANDREA GRAUS: «Child Prodigies in Paris in the Belle Époque: Between Child Stars and Psychological Subjects», History of Psychology, vol. 24, núm. 3 (2021), p. 255-274.

[3] ANDREA GRAUS: «Extreme Giftedness? Trading on the General Education of Child Prodigies in the Nineteenth Century», Dynamis, vol. 40, núm. 2 (2020), p. 349-373.

[4] DAVID HENRY FELDMAN, HOWARD FELDMAN i LYNN T. GOLDSMITH: Nature’s Gambit: Child Prodigies and the Development of Human Potential. Nova York: Basic Books, 1986; citat a: DAVID HENRY FELDMAN:«Why Child Prodigies Are Important?», Revista de Educación, núm. 368 (abril-juny del 2015), p. 144-157.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Infància".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!