Olga Jornet Vegas
Quan Cuba era de sucre
UNA IMMENSA TACA VERDA s’estén fins a l’horitzó. Al centre, magatzems i barracons de calç blanca i teu- lat fosc envolten una fàbrica. Un parell de xemeneies fumegen prosperitat. Aquí i allà, alguna palmera. Un carro ple de canya de sucre. Uns raïls en primer terme. Una bassa o un canal. De tant en tant, l’amo i la mestressa. Una torre de vigilància. Esclaus negres vestits immaculadament de blanc.
Quan Eduardo Laplante va il·lustrar a la dècada del 1850 el que es publicaria com El libro de los ingenios (plantació sucrera que inclou la part agrícola i el complex fabril), es va cuidar que el color del cel evoqués la llum del matí. El començament d’un nou dia és sempre una promesa de futur. L’autor del llibre, Justo Germán Cantero, poderós membre de l’anomenada sacarocràcia de Cuba, tenia el somni de portar el progrés a tots els ingenios de l’illa i, per mostrar els avenços tècnics del moment, va catalogar i descriure la trentena de complexos més ben equipats i mecanitzats, tres dels quals eren seus, i va encarregar al pintor i litògraf Laplante que els il·lustrés.
Equipat i progrés són paraules que fan de mal recordar en el context de la memòria colonial. Les belles i tècniques imatges de Laplante, que el temps ha cobert de la pàtina ocre amb què sovint es vesteix la nostàlgia, amaguen altres escenes i paisatges. Escenes i paisatges més foscos que pronuncien altres paraules i anomenen altres llocs i patrimoni que no sonen a ultramar. Que diuen colònia i esclau, diuen tràfic de persones i turment, diuen palaus i cases sumptuoses, que es van fer esculpir a la pedra, aquí i allà també alguna palmera, una pinya, un cocoter.
D’abans que el sucre ho cobrís gairebé tot, d’abans que les plantacions de canya s’enduguessin els boscos verges de caoba, cedre o calambuc, només en parlen els antics poetes romàntics del segle xix, que, amb intenció, no fan esment de la canya ni els ingenios, sinó que canten la palma i la natura tropical salvatge en un intent de vincular l’esperit nacional a un paisatge edènic que ja començava a deixar de ser-ho. Més endavant, l’edèn serà el canyar.
