Quan el llamp l'enviaven els déus - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Xavier Theros

Quan el llamp l’enviaven els déus

© Pere Llobera

A L’ANTIGUITAT les persones no tenien explicació per a les violentes manifestacions de la natura que regularment els afectaven. Ja fossin tempestes, inundacions, terratrèmols o grans nevades, el món era un lloc sense llibre d’instruccions que semblava dominat per l’atzar. Enfrontats a aquest estat d’indefensió, els humans primitius van buscar la manera d’entendre els fenòmens naturals i poder-los dominar. El primer pas per racionalitzar les forces cegues del planeta va ser considerar que derivaven del caràcter agressiu i iracund d’unes deïtats omnipotents, que es podien apaivagar mitjançant ritus i sacrificis. 

Aquesta percepció del clima com una manifestació d’entitats poderoses ja apareix en les primeres formes d’animisme i xamanisme, on la natura era personificada per criatures sobrenaturals, que els xamans havien de conjurar amb cerimònies màgiques. En aquesta fase, tota cosa viva estava dominada per esperits —uns malignes, d’altres benèfics, molts d’ells ambivalents—, amb els quals calia mantenir bones relacions. Des d’aleshores, tots els pobles han provat d’evitar les pedregades amb oracions, de desviar la trajectòria dels llamps amb amulets, de provocar la pluja amb danses sagrades o de retardar l’arribada de les neus amb ofrenes.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Clima (32)".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!