Maria Lluïsa Faxedas Brujats
Quan el poder et puja al cap
SENS DUBTE, LA INDUMENTÀRIA que portem indica moltes coses sobre el nostre estatus i la nostra posició social, i el fet d’ocupar certs càrrecs ha implicat, al llarg de la història, la necessitat de fer-los visibles mitjançant determinats elements del vestuari. Pel que fa als símbols que denoten poder, un dels trets culturals més transversals al llarg del temps i de la geografia mundial ha estat el de convertir allò que es porta al cap amb una funció concreta (abrigar, cobrir o protegir) en un objecte que també permeti evidenciar de forma nítida i ràpida qui mana en un moment o estructura determinats. Aquest fet té un sentit ben pràctic, perquè allò que es posa al cap serveix per augmentar sensiblement l’alçada de qui ho porta, i això permet que se’l distingeixi entre el conjunt dels seus semblants, i el fa fàcil de veure i identificar. Però a més té un alt valor simbòlic, perquè el cap és, sens dubte, una part del cos privilegiada: és el lloc on tenim el cervell, amb el qual pensem, la boca, amb què ens expressem, i els ulls i les orelles, que ens permeten veure-hi i sentir-hi. El cap és el centre de control d’aquesta màquina tan complexa que és el cos humà i, per tant, és el lloc més adient per representar també el poder i el domini sobre el cos social. Fins i tot abans que la humanitat sabés gaire res sobre anatomia o sobre la funció exacta de cada òrgan, la posició que ocupa el cap, al capdamunt de l’estructura vertical que és el cos humà, ja li atorgava un gran valor simbòlic; i en les comparacions entre l’univers i el cos, segons la llei de les correspondències que ens diu que el que està a dalt (macrocosmos) és com el que està a baix (microcosmos), el cap ha ocupat sempre el lloc principal, en correlació amb el sol, l’astre rei. Per anomenar la persona que és al capdamunt d’una organització, en molts idiomes ens referim justament al cap; i, d’altra banda, parlem de la decapitació, real o metafòrica, com la forma més ràpida d’eliminar qualsevol dirigent. Capturar els caps o les calaveres dels enemics i exhibir-los com a trofeu de guerra, així mateix, era una pràctica habitual en certes societats —també entre els ibers, els nostres avantpassats.
Per tal de complir la seva funció simbòlica, els elements representatius del poder que ens posem al cap solen ser vistosos i exuberants. Originalment, alguns estaven fets amb elements procedents dels animals; els pobles prehispànics, per exemple, van assolir altes cotes de mestratge en el treball artesanal amb plomes, com demostra l’objecte conegut com el Plomall de Moctezuma, fet amb plomes de quetzal i metalls preciosos (tot i que avui en dia els experts pensen que potser es feia servir més com a estendard). Entre els pobles originaris nord-americans els ornaments o lligadures de plomes també eren indicatius de valor i prestigi, sovint guanyats en gestes bèl·liques. A vegades també duien a les temples un parell de banyes de búfal ben polides. El pintor estatunidenc George Catlin (1796-1872), que es va especialitzar a retratar els nadius de les praderies, en va escriure el següent: «Aquesta lligadura amb banyes només es porta en certes ocasions… només la pot dur aquell el valor i prestigi del qual han estat reconeguts per tota la tribu i la veu del qual té tant de pes en el consell com la d’un cap de primer rang.» Igualment, els pobles papús de Nova Guinea solien penjar becs d’ocell dels seus plomalls.
