Toni Padilla
Quan els futbolistes van esdevenir celebrities
ELS TREBALLADORS DE LA BARBERIA PINTÓ, a la ronda de Sant Pere de Barcelona, es posaven en guàrdia cada cop que en Josep Samitier entrava per la porta. En Sami, «l’Home Llagosta», el futbolista més estimat de la ciutat, sempre demanava alguna cosa diferent. Un pentinat que havia vist a París o la clenxa que portava algun cantant de moda. Era ben presumit, en Samitier. De tant en tant, el futbolista coincidia a la barberia amb Joan Gamper, el suís que havia convertit un grup d’amics en un club de futbol amb cara i ulls. En Gamper era un client més fàcil de satisfer que no pas en Sami. Sempre demanava el mateix tall, sempre els mateixos bigotis. Era d’una generació diferent.
Un dia de començaments de l’any 1922, en Gamper va entrar a la barberia Pintó. Mentre li arreglaven la barba amb una navalla alemanya d’aquelles que venien a la plaça del Pi, el fundador del Barça la feia petar amb els treballadors amb els ulls clucs. A les barberies, ja se sap, més d’un s’hi relaxa i deixa anar comentaris imprudents. I en Gamper va aprofitar per fer escarni de l’Espanyol, que llavors no passava per un bon moment. El club blanc-i-blau, després d’haver arribat a suspendre les seves activitats del 1906 al 1909, pelegrinava sense rumb per la ciutat buscant una llar, un estadi. I no en trobava, i per això no aconseguia arrossegar tanta gent al camp com un Barça que s’enorgullia del seu flamant estadi de les Corts, tot just acabat d’inaugurar. Aquell dia, però, just darrere d’en Gamper, esperant el seu torn, hi havia el president de l’Espanyol, Genaro de la Riva. Barcelona no parava de créixer, però seguia sent un poble on tothom s’acabava trobant. Conscient o no de la presència de De La Riva al local, en Gamper hauria pronosticat que l’Espanyol estava destinat a desaparèixer, ja que era incapaç d’arrelar físicament. I els clients, entre rialles, haurien seguit les seves bromes i ferit l’orgull de De la Riva. Finalment, aquest no es va poder estar d’alçar la veu i replicar: «Mentre jo visqui, l’Espanyol viurà, i si no té un camp, jo n’hi compraré un!» Uns mesos més tard, De la Riva va comprar amb l’ajut d’altres directius els terrenys de Can Ràbia, on el 1923 es va aixecar l’estadi que va canviar la història del club: Sarrià.
