Xavier Antich
Quan la baldufa va deixar de girar
UNA CERTA NEGLIGÈNCIA HA PERMÈS que s’estengués el tòpic, infundat, que no existeix noció diferenciada de la infància fins a l’era moderna. Res més lluny de la realitat, si més no pel que fa a la cultura europea. Una altra cosa és, per descomptat, donar per fet que la infància, en altres èpoques de la història, era el mateix que avui. Perquè, en aquest sentit, és cert que, tal com l’entenem actualment, té poc a veure amb el que era en el passat. Però això, d’altra banda, és el mateix que passa amb l’adolescència o amb la vellesa.
Ja a la Grècia clàssica, però, existia una idea precisa sobre la infància, aquell període que va del naixement a la pubertat, i només cal parar esment a les fonts textuals. Aristòtil, a la Política, hi fa referència sovint, des del llibre primer, quan apunta de manera explícita a la infància com una fase que precedeix la plena entrada en els afers de la polis: «dels nens surten els membres de la comunitat política». En el llibre tercer arriba a dir, fins i tot, que encara que no poden ser considerats ciutadans «en un sentit absolut», cosa que passa quan són inscrits en el registre de cada démos als divuit anys, sí que són, tanmateix,«ciutadans en cert sentit» o«incomplets».
