Quan l'amor s'enamora: problemes dels immortals amb els seus poders - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Antonio Baños

Quan l’amor s’enamora: problemes dels immortals amb els seus poders

Wikimedia Commons

Ni el dard del foc ni el dels estels
és més poderós que el que surt de les mans d’Afrodita, Eros el fill de Zeus.

Eurípides, Hipòlit

¿Què li passa a un déu de l’amor quan s’enamora? ¿Pot un immortal mantenir la passió amb un mortal mentre el veu envellir? ¿Pot tenir amors passatgers, un etern? Ara els ho contesto. Primer una breu digressió.

Per als que vivim en una tradició judeocristiana, la relació de l’amor amb la divinitat té poc misteri. El Déu pare, usufructuari de tots els dons i potències, és infinitament amorós amb les seves criatures. A diferència de la tendència a l’assetjament d’un Zeus, posem per cas, el Jahvè jueu no contempla la carnalitat. El seu fill, enviat a un breu stage entre els mortals, és capaç, a diferència del pare, de captar les subtileses i diferències entre les menes d’amor dels humans. Per als grecocristians, l’amor elevat, el que es té per Déu o pel fet transcendent, es diu àgape. Eros és l’amor carnal (sempre dins el matrimoni, recordin) i philia el que relaciona amics, afins o coses que un estima d’aquesta vall de llàgrimes. El bon Jesús, trobant-se en un tràngol (busquin als evangelis), pregunta al seu més fidel seguidor, Pere: «¿Agapas me pleon touton?» «¿M’estimes?» Però fixin-se que el verb és l’estimació cap a la cosa sagrada, àgape. «¿M’adores?», podríem dir… En aquesta tessitura el pobre pescador no sap què dir i respon: «Nai, Kyrie; su oidas oti philo se.» «Sí, Senyor; saps que t’estimo», però amb philo, que és entre iguals. El galileu, a falta d’emojis per posar el missatge en context, li ho torna a demanar. A la tercera, el Bon Jesús, una mica fart de la limitació del seu número dos per l’amor subtil, li pregunta: «Simon Ioannou, ¿phileis me?» «Simó, fill de Jaume, ¿m’estimes? [com a amic]»

I Pere es veu que es va entristir. És com aquelles ruptures sentimentals en què la teva nova exparella et diu: «T’estimo, però com un amic.» Un drama. Tots aquests problemes que tenim en les sempre limitades llengües postclàssiques per expressar les subtilitats dels sentiments no els tenien els grecs, que, més atents al fonamental que no pas nosaltres, disposaven de fins a cinc paraules per a allò que nosaltres despatxem amb amor. Ja em diran si una cosa tan maca no mereix més lèxic!

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Amor".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!