Jaume Capdevila

Rialles de tinta: caricatures a la premsa satírica catalana

Arxiu Jaume Capdevila

L’aparició i consolidació de la premsa i el periodisme en aquest país, des del segle XVIII fins avui mateix, s’han fet sota el jou d’una tenaç, persistent i implacable censura. La regulació i el control de tot el que es podia dir i no dir en les tribunes públiques han estat una obsessió dels aparells de l’estat, si bé els tombs de la història han facilitat l’alternança de períodes d’estrictes restriccions amb èpoques de major permissivitat. Catalunya, que ja sabeu com és i per què, lluny dels centres de poder de l’estat i sempre sota sospita, encara ha sofert aquesta supervisió amb més recel i intensitat. Aquest fet explica en gran part la proliferació a casa nostra de premsa satírica. L’humor, la broma i la sàtira, d’alguna manera, permeten parlar d’un seguit de coses sense acabar d’explicitar-les. Les imatges admeten lectures múltiples i diverses, intel·ligibles fins i tot per a lectors amb una alfabetització precària —com era el cas de la majoria de la població del país fins fa ben poques dècades—. Els dobles sentits, metàfores, jocs de mots, equívocs i plantejaments absurds propis de l’humor ajuden a esquivar o atenuar els efectes de la censura. Dir les coses en broma ha estat, durant massa temps, l’única manera possible de dir algunes coses. I no pas totes!

La censura, per descomptat, no es mama el dit i s’ha acarnissat també contra aquesta premsa, els seus periodistes i els dibuixants.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Humor".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!