Xavier Albertí
Sagarra i la dècada imprevista
La tàctica de Maria Lluïsa era la de moltíssima gent de la seva època: la imprevisió. Aquesta manera d’agafar les antenes de la vida va ésser la marca més forta que deixà la guerra a la societat que començà a evolucionar a partir de l’any mil nou-cents vint. Imprevisió era exactament igual que dir viure al dia. Barcelona se’n va ressentir extraordinàriament, sobretot en els medis més espectaculars; […] Hi ha hagut èpoques que han apreciat el nom i la tradició familiar d’una persona per concedir-li categoria; altres èpoques, més democràtiques, i potser més comprensives, s’han fixat en la intel·ligència, en l’enginy, fins en la bellesa física, apreciant sempre la persona neta i pelada; altres èpoques més recents, per judicar una persona, s’han fixat només en el seu camiser, en la seva modista, en el seu gos o en el seu automòbil. Maria Lluïsa pertanyia a una època d’aquestes; el valor d’una persona passava a segon o a tercer terme; en el primer figuraven la ratlla d’uns pantalons o la qualitat d’unes mitges.
Aquest fragment de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, em serveix per tenyir tota la dècada dels anys vint amb aquest estrany substantiu: imprevisió. O sigui, incapacitat de preveure, i també contratemps, emergència, fortuïtat, revés, urgència o sorpresa.
Vida privada va ser escrita, diuen, en no gaire més de dos mesos del 1932, però entre les moltes virtuts que li podem atribuir també hi ha la de ser un esplèndid mirall de la ciutat de Barcelona al llarg de la segona dècada del segle passat, i d’una part bastant polaritzada dels seus habitants.
Barcelona entra en aquella època amb el desconcert que ha produït la caiguda dels valors morals que han governat el món fins aleshores. Les infinites tombes dels morts durant la Gran Guerra sepulten també una determinada manera d’entendre el món i fertilitzen una dècada plena de contradiccions.
