Adrià Pujol Cruells
Saludar o no ser
LA COMUNICACIÓ NO VERBAL omple el món humà de senyals, gestos i capteniments. Són declaracions d’intencions que prescindeixen de les paraules, per bé que sovint hi dansin en companyia. Com en el cas de qualsevol llengua, però, hem de parlar de llenguatge i, per tant, hem de contemplar una teranyina de codis que depèn de l’època, del grup que s’hi enreda, subjecta a la història que n’hagi carregat les tintes.
Els primers intercanvis d’informació entre humans es van fer amb el cos, mil·lennis abans de néixer la comunicació verbal. De fet, la mainada arrenca a «parlar», d’entrada, mitjançant un còctel de gestualitat, fluids i gemecs, i després arriben les paraules. A més a més, vora tres quartes parts dels missatges que ens dirigim els adults no fan servir cap registre lingüístic. La roba, les joies, el caient corporal, la «fraseologia» de la cara, el pentinat i la distància per- sonal que mantenim amb els altres, caigudes d’ulls i escarafalls, bona part d’aquesta «xerrameca» és fins i tot involuntària, és inconscient, i els estats d’ànim, les pors i els delers hi fan un gran paper.
Disciplines com la biologia, l’antropologia, la filosofia i la psicologia s’han ocupat de la comunicació no verbal i han contrastat que gairebé sempre és de tipus paralingüístic. Això vol dir que enriqueix la informació verbal, fins al punt de poder trabucar qualsevol missatge, tot arrencant-lo de la pura literalitat. L’amic et pot dir «em vull morir» o «fill de puta et mataré», mentre t’abraça i et tusta l’esquena en senyal de felicitat, després d’anys de no veure-us. El mateix amic et pot dir «oh, quina camisa tan bonica» i matisar, tot fent un posat grotesc i un mig somriure burleta, que vol dir el contrari. El cos ratifica o contradiu la parla i només cal, esclar, que els codis siguin comprensibles, és a dir compartits, i és precisament perquè seran compartits que podran acceptar-se, transgredir-se o rebutjar-se.
Hi ha diverses menes de comunicació no verbal i algunes ens venen de fàbrica, com els somriures o la corrugació de celles quan ens hem fet mal. N’hi ha d’altres que, grosso modo, adquirim per imitació i per obligació, com tot el ventall de salutacions que coneixem. No cal dir que cada variant s’expressarà segons la cultura, la tradició, els tabús, el que dit de pressa i corrents seria el manual d’ús de cada socie- tat i de cada raconada. Una picada d’ullet fora de lloc, posem per cas que la víctima la dedica al botxí o que un mandatari la fa al papa durant l’audiència, tot això pot desfermar malentesos.
