Joan Fontcuberta
Si és que hi ha cases d’algú
ELS PARES VAN MORIR FA UNS ANYS i ara els germans posem la seva casa en venda. Acompanyo l’API que se n’encarregarà. Fa unes quantes fotos amb el mòbil per publicar uns anuncis però s’atura i em demana que les faci jo, que soc professional del ram. Aleshores m’adono que mai havia fotografiat aquella casa a la qual em sentia tan lligat des de la infància. Quan hi havia fet instantànies familiars, és clar, la casa quedava sovint com un teló de fons, però mai eren imatges que en pretenguessin focalitzar l’essència. I vet aquí que l’encàrrec de l’API em va fer redescobrir en detall el lloc al qual he estat lligat tant de temps: una torre concebuda com a segona residència a la Roca del Vallès, construïda als anys quaranta del segle passat. El pare era de Caldes de Montbui i la mare de Mataró: si tracéssim una línia recta entre les dues localitats, veuríem que casualment (¿o no?) la Roca es troba al bell mig. És una zona del Vallès humida que reclama parets gruixudes, capaces d’aïllar l’habitacle tant del fred com de la calor. La nostra casa mantenia la dimensió massissa de les masies i cases pairals dels voltants però era evidentment d’un estil arquitectònic molt diferent, dissenyada amb volums cúbics i coberta plana. Els murs de maó vist dona- ven un aspecte robust a la construcció i les façanes laterals de granit tallat n’emfatitzaven encara més la solidesa. Sort de les grans finestres i de la terrassa, perquè sense elles es podria pensar en una mena de refugi, per no dir de búnquer. Potser per això el pare, conscient d’aquella pesantor, va afanyar-se a plantar-hi una olivera i un xiprer: l’olivera donava la benvinguda als visitants i el xiprer era un missatge de pau. Tot plegat, formes d’espiritualitzar un reducte de seguretat amb la poètica d’una saviesa antiga i rural.
