Lourdes Parramon Bregolat
Si Montesquieu aixequés el cap…
SOM FILLS dels nostres pares i som fills dels nostres temps; però entre l’ancoratge domèstic i l’històric, s’hi escola el caràcter. Tot i que Heràclit el situava al bell mig del destí de cadascú, no deixa de ser un misteri com s’emulsionen els tres ingredients en proporcions indefinides.
ELS ORÍGENS MARQUEN MOLT. Charles Louis de Secondat agermana l’anomenada noblesa de toga (noblesse de robe) amb la de terra. El jove, llicenciat en dret per influència paterna, hereta del seu oncle la presidència del Parlament de Bordeus1 i afegeix la baronia de Montesquieu a la de La Brède, el castell on va néixer. És un magistrat competent, amb una comprensió profunda dels interessos en joc, però no acaba d’entendre el procés judicial. Per desinterès, no per ignorància. Més sociòleg que jurista, no l’engresquen les voltes i revoltes del procediment, sinó la modulació de la conducta. Per això no furga en la lletra sinó en L’esperit de les lleis, la seva obra magna.
Ser de casa bona li permet viure amb un peu a la finca rural i l’altre a la capital, i fer el seu Grand Tour per Europa, quan viatjar no era l’aspiració lúdica de les masses sinó una font de coneixement. Reservada als privilegiats, no cal dir-ho. Anglaterra és el destí predilecte; cau fascinat pel conjunt de lleis i principis sota els quals es governa el Regne Unit. Plou sobre mullat, per a algú amb una inclinació natural a observar i comparar: el clima, l’orografia, els costums, les creences… i com a destil·lació de tot plegat, la forma de govern. Conclou que no és el designi de Déu el que explica la manera de fer, tan diversa, dels pobles —l’hospitalitat i l’acollida, la tolerància o la malfiança, la magnanimitat o el rigor—, sinó l’entorn. Desenvolupa, de retruc, un sentit relatiu de les regles de conducta.
