Empar Moliner
Sitrennut i la seva nina
POTSER TENIM A LA MEMÒRIA algunes de les joguines que ens van portar els Reis, però, sens dubte, hi tenim les que no ens van portar mai. Les que esperàvem cada any. El CinExin, la bicicleta…
Jo esperava el Fuerte Comansi, que devia ser molt car. Les pel·lis de vaqueros que vèiem a la tele (John Wayne, que pronunciàvem Jon Vaine) van ser la gran influència meva i dels meus cinc germans petits. Ens passàvem el dia jugant a vaqueros amb els veïns, els nens de ca l’Isern. Teníem pistoles, escopetes, plaques de xèrif i barrets. Ens posàvem botes d’aigua (les katiuskes) per simular que eren de cowboy. Fèiem veure que anàvem a cavall, ens picàvem la cuixa amb el palmell per provar d’imitar el soroll del trot (tacatà, tacatà…) mentre amb l’altra mà agafàvem unes regnes imaginàries. Cridàvem «Sooo!» i tiràvem tot el cos enrere. Simulàvem, amb una perícia digna de Fermí Fernàndez, els renills de cavall. Agafàvem gotets petits del moble del menjador (un moble de fòrmica amb una porteta, amb mirall per dins, que servia per desar-hi licors dolços que potser algun cop va tastar algun convidat escadusser) i els omplíem d’aigua. Ens els bevíem d’un glop, com si fóssim al saloon, i tot seguit fèiem petar la llengua, com els rudes forajidos. Quan disparàvem cridàvem «Pínyau, pínyau!». Mentre nosaltres jugàvem a això, les meves companyes de classe jugaven a gomes i a la xarranca i a nines. A mi, les nines no em van agradar mai, però hauria matat per un Pinotxo de fusta que tingués vida, com el del conte. Per la comunió me’n van regalar una, de nina: la Nancy Comunión, amb un ciri a la mà que s’encenia si li pujaves el braç.
