Sebastià Roig
Submergit en el futur utòpic
¿LA NOSTRA SOCIETAT VA SER CONCEBUDA per algú del passat com un futur possible? ¿Les nostres conquestes actuals són hereves de les seves visions? O, dit d’una altra manera, ¿el futur que nosaltres no viurem mai serà el fruit directe de les cabòries d’ara?
Narcís Monturiol i Estarriol (Figueres, 1918 – Sant Martí de Provençals, 1885) potser hauria respost afirmativament a totes aquestes qüestions. L’inventor, lluny d’albirar el futur com una nebulosa abstracta, l’entenia com un element elàstic. Una possibilitat oberta que es podia condicionar, dirigir i modelar des del present.
Amarat d’ideals republicans, humanistes i igualitaris, Monturiol s’imaginava un demà passat millor, fraternal i pròsper, on es respectessin les llibertats individuals i col·lectives. I, per fer-lo tangible, disposava d’eines tan poderoses com la política, la filosofia, la ciència i la tecnologia.
Monturiol estava convençut que canviar el món era una necessitat, una obligació ètica. El propòsit de materialitzar una utopia social, més justa i equitativa, formava part del seu compromís vital. Tot i conèixer les conseqüències negatives que implicava seguir aquest camí, el visionari figuerenc va abocar tota la seva energia, esforç i capacitat intel·lectual en la consecució d’aquest pervenir.
Quedar-se de braços plegats, ho hauria viscut com una renúncia inconcebible. Com una traïció al gènere humà.
