Teresa Navas Ferrer
Teatre de geografia antiga
El tità Atles va ser condemnat pel sobirà dels déus, Zeus, a sostenir la volta celeste sobre les espatlles, als confins occidentals del món. En la cosmogonia elaborada pels grecs, el cel, que percebien amb una superfície arrodonida, envoltava la Terra i les estrelles s’agrupaven en constel·lacions amb formes humanes i animals que es corresponien amb els relats mítics. La figura d’Atles, probablement ben definida des de l’època hel·lenística, ha estat una de les més prolífiques de l’art occidental, i durant el Renaixement i també el Barroc adquireix una aparença impactant, com mostra la pintura d’Annibale Carracci en la cambra dedicada al cicle d’Hèrcules del Palau Farnese de Roma i que aquí veiem en un gravat de 1680: un home barbat i mig nu vincla l’esquena i posa un genoll a terra per suportar eternament el pes del firmament.
Amb les seves narracions cosmogòniques la Grècia antiga va intentar donar una explicació de l’origen de l’univers. Si al principi de tot, quan encara no existia res, hi havia el Caos i imperava el desordre, l’aparició de la Terra representa una forma precisa, separada del buit, que té contorns i és completament sòlida. La Terra és la base del cosmos, però Gea també és la mare universal que amb la seva força engendra el Cel i el Líquid marí, entitats primordials. Assistim a la gestació d’una genealogia d’elements que marcarà l’ordre còsmic i constituirà un teatre del món d’acord amb un model segons el qual el món subterrani és a baix, la Terra en un pla intermedi i les aigües del tità Oceà ho envolten tot com un riu circular. Si la Terra esdevé una seu estable per als humans i els animals, el cel eteri és una residència segura per a les divinitats.
