Anna-Priscila Magriñà
Torn de nit
HI HA PERSONES que, si poguéssim, no sortiríem del llit fins a les onze del matí. I som gent que, quan la vida ens ho permet, agafem el bou per les banyes i, efectivament, no apugem la persiana de la finestra fins a les tantes. Això sí, som conscients que, quan finalment decidim posar un peu a terra, ens tocarà aguantar el típic comentari amb mala bava: «¿Tan d’hora, et lleves?»
La crítica pot arribar per totes bandes: mares, pares, amigues, parelles… Els ocells de nit rebem a tort i a dret. Que si som uns mandrosos, que si com pot ser que perdem el temps d’aquesta manera, que si… Doncs mireu, que sapigueu que la ciència diu que és ben normal que hi hagi gent a qui se li enganxen els llençols. I alerta, perquè es veu que tot vindria de l’època de les cavernes.
Avui en dia, casa nostra té portes que intenten protegir-nos del mal que ronda de nit. Però a les cavernes sempre hi havia d’haver algú amb un ull obert. L’any 2017 un grup d’antropòlegs van decidir estudiar si potser això que a la vida hi hagi matiners i dormilegues no va de lliure albir, sinó més aviat de genètica. Per dur a terme la investigació, se’n van anar a Tanzània per observar els hadza, una de les darreres tribus caçadores-recol·lectores del món; o sigui, gent que cada dia es busca la vida per trobar menjar perquè això de l’agricultura i la ramaderia no fa per ells. Viuen en grups d’unes trenta persones i els científics van comprovar que, durant el 99,8% de les vint-i-quatre hores del dia, com a mínim un dels membres de l’assentament sempre està despert i alerta per si les mosques… o per si els lleopards. La conclusió sembla fàcil: el fet que hi hagi gent matinera i gent noctàmbula podria venir de l’era de les cavernes, quan la supervivència del grup depenia de la vigilància constant.
