Jean-Jacques Rousseau
Tornar-se planta: els herbaris de Rousseau
El juny del 1762, després d’haver publicat a l’abril «El contracte social» i al maig «Emili o de l’educació», Jean-Jacques Rousseau ha de fugir de França arran de la condemna d’aquestes obres per part de l’Església, el Parlament de París i el Consell de Ginebra, sota l’amenaça de presó. Amb cinquanta anys, inicia un periple que el durà d’un refugi provisional a un altre, primer a Suïssa — a Yverdon, Môtiers, l’illa de Saint-Pierre (al llac de Biel) i Basilea— i, després de passar per Estrasburg i París, a Anglaterra, el gener del 1766, amb l’ajut del filòsof David Hume. Durant aquests anys errant pel continent i la Gran Bretanya, «al límit de l’extenuació física i mental», com remarca l’escriptor W.G. Sebald,1 Rousseau només troba repòs en la botànica, una afició que havia cultivat des de ben jove i que els darrers quinze anys de la seva vida es converteix en una passió absorbent. L’1 d’agost del 1765 confessa en una carta al seu amic F. H. Duvernois: «La botànica em torna ximple: cada dia va de mal en pitjor, al cap només hi tinc fenc, un d’aquests matins em tornaré planta jo mateix, i ja faig arrels a Môtiers.».
