Ariadna Trillas
Tot comença i acaba al llit
SOVINT LES COSES EXTRAORDINÀRIES de l’existència passen al llit. De vegades, fins i tot a la mateixa cambra. Néixer, morir. I, entretant, emmalaltir, somiar, gaudir, llegir. Fins i tot transformar-se en un monstruós insecte i pensar que es tracta d’un malson. Les decisions importants passen per l’obligada consulta al coixí, i tancar els ulls per descansar és una mena de parèntesi que regenera. La primera cosa que rumia Gregor Samsa quan es descobreix en forma d’una mena d’escarabat és si continua dormint una estona més per oblidar les derives mentals o carnals de la fantasia. Tot ho cura, el llit. Ensorrar la cara als llençols com un adolescent empipat és el perfecte amagatall per a la ràbia i el dolor. A les seves Definicions arbitràries, Caterina Albert (Víctor Català) va escriure que el llençol és un «confident que si tingués paraula esglaiaria l’home més valent».
I, tanmateix, aquesta construcció rectangular que ens sosté durant bona part de la vida sobre quatre potes —amb l’amabilitat, major o menor, d’un matalàs— no sempre ha estat associada a la idea d’intimitat i de privacitat. El llit reflecteix l’evolució dels costums al llarg de la història. I, com gairebé tot, també ha estat una qüestió de classe.
«La mentalitat de cada època repercuteix en el disseny del mobiliari. Sabem que a l’edat mitjana l’habitatge es considerava un espai més comunitari que privat, i que l’estança principal no s’emprava només per dormir, ni es tancava. No és fins a mitjans del segle XVIII que apareix el concepte de dormitori pensat només per dormir-hi i ocult als ulls del públic», explica María de Miguel Pastor, docent de Projectes Arquitectònics a la Universitat CEU Cardenal Herrera de València. Juntament amb Carla Sentieri Omarrementería, el 2020 van publicar un estudi sobre com el llit i la seva relació amb el dormitori van comportar canvis molt importants en la noció d’intimitat a Occident.
