Víctor Lloret Blackburn
Un brindis amb «Mother Gin»
UNA DE LES CARACTERÍSTIQUES NACIONALS que qualsevol enquesta des- tacaria dels anglesos és la seva afició a beure, i la seva tendència a fer-ho en excés. Trobar en quin moment de la història va incorporar-se aquest tret a la imatge de l’anglès pot semblar una tasca complicada, però si ho preguntéssim a Daniel Defoe, l’autor de Robinson Crusoe, la seva resposta seria molt concisa: «L’alcoholisme com a vici nacional comença a l’època de la Restauració, l’any 1661, o poc després; [els anglesos de l’època eren] gent molt alegre, molt boja, molt bevedora, i cada dia ho eren més.» Quan Defoe va escriure aquesta diagnosi, l’any 1726, va obviar un petit detall: el rol que ell mateix havia tingut en l’epidèmia d’alcoholisme que va assotar Anglaterra durant la seva vida. Aquesta onada de licors va negar sobretot la ciutat de Londres i va tenir un instigador sorprenent per a la nostra mirada del segle xxi: el mateix govern.
La «Restauració» de què ens parla Defoe és la que va tornar a posar al tron la dinastia Stuart després d’un tríptic de convulsions: la guerra civil, la decapitació del rei Carles I i la dictadura d’Oliver Cromwell. Tot i la ideologia puritana del règim de Cromwell, el regne era lluny de ser abstemi. A Anglaterra, i sobretot a la seva capital, bevien cervesa des dels ancians fins als infants. En part era per una qüestió de salut: l’aigua, que normalment provenia de dipòsits oberts, era més susceptible de provocar malalties que la beguda processada. El consum de cervesa, doncs, igual que el del vi, no hauria estat considerat per Defoe i els seus contemporanis com un mal.
El que va canviar a partir de 1661 va ser el gust pels destil·lats, que inicialment rebien el nom genèric de brandy, derivat de la paraula holandesa brandewijn, que volia dir «vi cremat» (perquè s’aplicava foc al vi per destil·lar-lo). Aquests licors tenien uns efectes molt més ràpids i contundents en qui els consumia, però la característica més nociva per a la societat anglesa era el seu origen. La majoria dels licors catalogats com a brandi venien de França. Aquesta procedència va fer que el brandi no fos vist només com una beguda: importar alcohol francès era transferir diners anglesos als cofres de Lluís XIV, i amb això fer que un enemic temible encara ho fos més. Aquest temor es va fer encara més tangible l’any 1688, quan va esclatar la guerra entre els dos països. Un dels detonants va ser una causa transcendental per al regne: els anglesos acabaven de deposar Jaume II perquè no volien un rei catòlic. El monarca destronat havia fugit a la França del rei Lluís XIV, que era el seu cosí, i ara, acompanyat de sis mil soldats francesos, havia desembarcat a la catòlica Irlanda disposat a recuperar la corona.
