Empar Moliner
Un dry martini a l’hotel Algonquin
TINC UN TOVALLÓ DE PAPER de l’hotel Algonquin, de Nova York, on la Dorothy Parker es reunia amb els membres de «la taula rodona». Hi ha reproduït un poema satíric de l’autora, que diu:
Que, en una traducció que em permeto, seria això:
Adoro un martini,
dos, molt millor.
Amb tres, estic sota la taula
amb quatre, sota l’amfitrió.
Quan diu «martini» es refereix al dry martini, el famós combinat de ginebra i vermut amb una oliva o dues, punxada en un escuradents, que també li agradava a James Bond. Si en lloc d’oliva porta cebeta, llavors és un gibson. I si hi tires una mica del suc del pot d’olives, tens un dirty martini. Escric aquest text des de la cocteleria Dry Martini, de Barcelona, on hi ha precisament un «comptador de dry martinis». Cada cop que en demanes un, el marcador canvia. En aquests moments, i gràcies a mi, es posa a 1.114.736.
Si busco l’hotel Algonquin a la Viquipèdia, sí que hi ha referències a la Dorothy Parker i els seus amics. Però al web de l’hotel, en canvi, no en diuen res. La taula rodona era una tertúlia, ja podem imaginar que mordaç, que duia ella amb altres artistes. Me n’estic mirant una foto, ara, del 1919. Hi surt ella amb Harpo Marx (que es veu que fora del cine era molt xerraire), Art Samuels i Charles MacArthur, editors, i Alexander Woollcott, crític teatral. Ella, amb un pentinat molt de l’època, seu a terra, amb un posat tristot. En aquest any, el 1919, va començar a escriure crítiques teatrals a Vanity Fair, però la crueltat de les ressenyes («no us diré el nom dels actors i el director de l’obra que he anat a veure: no els vull delatar») va fer que l’acomiadessin l’any següent. En realitat va ser una sort, perquè llavors va començar a escriure els contes que marcarien una època. Si penso en els anys vint i trenta a Nova York, penso en l’autora fent còctels en aquesta ciutat.
