Queco Novell
Un estiu feliç al servei del poble
CATALUNYA HA TINGUT, des de finals del segle XIX, un flirteig especial amb l’anarquisme. Des de les vagues de començaments del segle xx fins a les col·lectivitzacions dels anys trenta, passant per la implantació dels seus models culturals i educatius, Catalunya (i Barcelona en particular) han viscut una mena d’affaire amb la ideologia àcrata. Sempre ha estat allà, fins i tot quan se l’ha perseguida. Fins al punt que els entesos afirmen que ha deixat tal pòsit a la societat catalana que resulta indispensable per explicar alguns fets posteriors.
Un d’aquests fets, motiu de l’article que teniu a les mans, va passar el 1976 i va tenir com a protagonista un col·lectiu molt concret de la societat. Situem-nos a la Barcelona de començament d’aquell any. Fa pocs mesos que Franco ha mort i la capital catalana viu l’ebullició política i cultural pròpia de qui sent que s’ha obert una porta a l’esperança i que cal aprofitar-la. El mes de gener serà recordat pels concerts que Lluís Llach fa a l’antic Palau d’Esports del carrer Lleida i que van quedar enregistrats en el mític elapé Barcelona Gener de 1976. També ho serà per les manifestacions, durament reprimides, que els dies 1 i 8 de febrer fan sortir milers de per- sones als carrers de Barcelona reclamant «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia» sota el paraigua de l’Assemblea de Catalunya. Aquesta plataforma unitària agrupa partits polítics, sindicats i associacions i s’erigeix en el pal de paller de l’oposició política i social al franquisme.
El món de la cultura no és aliè al moment de canvi. De fet, des de principis dels setanta, un moviment contracultural es dedica a posar de cap per avall el panorama artístic: és l’underground, nascut anys abans en la cultura anglosaxona. L’underground català (de marcat aroma àcrata) és un estil de vida els protagonistes del qual es mostren disposats a subvertir l’ordre establert a través de la utopia, el pensament llibertari i els viatges a Eivissa i Formentera quan aquestes dues illes encara no eren un parc temàtic. No hi poden faltar tampoc els festivals de poesia, els viatges iniciàtics a l’Índia, les primeres comunes, la irrupció de Pau Riba i la música laietana, la revista Ajoblanco, l’LSD o la marihuana.
