Raquel Ricart
Un ganivet clavat en la gola
S’HA FET FOSC. Una dona s’esquitlla entre les ombres i en arribar a una de les esglésies d’Ibarruri, un llogaret de Biscaia, diposita el fardell que amagava entre els braços. És un nadó. El trobaran a primera hora del matí. Li posaran Antonio, de nom. El cognom, el de la parròquia, Ibarruri, com era costum de fer amb els expòsits. Amb el temps es farà carlista, després treballarà de miner. Tindrà una filla coneguda arreu del món: Dolores Ibárruri, la Pasionaria.
L’escena me l’he imaginada, perquè solia ser quan es feia fosc que s’abandonaven les criatures. Els fets són certs. Això passava al darrer terç del segle xix. Els expòsits, arreu d’Europa, formaven una massa impressionant. Se’ls podia deixar al carrer, a la porta de les esglésies, a la porta de cases respectables o riques, al torn. Els contes de l’època van plens d’orfes i d’infants abandonats, a la ciutat o enmig del bosc. Potser Antonio era un fill bord. O no el volien. O era fill de pobres i prou. No ho sabem.
