Joaquim Español
Un refugi en la intempèrie
SABEM QUE LES PERSONES, com tots els éssers vius, intercanviem matèria i energia amb l’entorn —els experts en termodinàmica sembla que diuen que som sistemes oberts—. Per fer compatible l’intercanvi i la protecció, els organismes disposen d’una membrana que fa la doble funció. En les persones és un sistema complex, format no només per la pell que resguarda els nostres fràgils òrgans i els sentits que ens permeten la comunicació, sinó per altres capes que protegeixen i alhora afavoreixen els fluxos amb l’exterior. Algunes capes són immaterials, però són més paleses les físiques, des del pelatge i la caverna dels homes arcaics al vestit, la casa, el carrer, el bar o la ciutat.
La casa física és, per tant, un dels múltiples embolcalls de l’home; així i tot, justificadament, la considerem nuclear. És un artifici la construcció del qual s’ha atribuït als mestres d’obres i als arquitectes, i ha sigut sempre una estructura que ha depassat la missió tècnica d’aixoplugar. En l’arquitectura culta, posem per cas, la pell de la casa ha sigut també façana, un espectacle per transmetre als altres individus missat- ges intangibles, com la bellesa, el poder, la cultura, la força, o el mal gust. La maquinària simbòlica ha sigut sempre evident en la pell de l’arquitectura pública i, de retruc, en la casa privada que volia exhibir la fortuna o l’estatus cultural del propietari a través de l’esplendor estètica. I ens vindria de nou constatar l’enorme capital que sovint calia esmerçar en aquesta exhibició de magnificència si no sabéssim que l’aparença externa i interna de la casa ha sigut una qüestió essencial per als patricis de tots els temps.
