Miquel Berga
Un viatge iniciàtic a l’Anglaterra dels 70
A VEGADES TRIAR EL CAMÍ MENYS TRANSITAT pot fer la diferència. O almenys això volia pensar el poeta Frost. Quan vaig arribar a Londres per primera vegada, la tardor de 1972 i amb vint anys acabats de fer, jo no tenia ni idea de qui era Robert Frost, ni tan sols de parlar o escriure l’anglès, i, per no tenir, no tenia ni un ral ni cap idea clara del que anava a fer en aquell país estranger. Va ser un impuls existencial, propi de l’edat i l’època, que podia haver quedat truncat d’entrada si no m’hagués salvat la música, la música de discoteca vull dir. M’explicaré. L’oportunitat va sorgir gràcies a un guia turístic que freqüentava la discoteca de Lloret de Mar on jo exercia la noble professió de DJ just després d’acabar la carrera de magisteri (una sortida professional no del tot extravagant tenint en compte el tipus d’estudis de magisteri que es perpetraven a la Normal de Girona en aquella època). El guia em va assegurar que trobaria un seient buit al vol xàrter dels seus clients si m’esperava a entrar l’últim. Havia fet els seus càlculs i em faria entrar a l’avió amb el seu grup en un vol de matinada que sortia de l’aeroport de Girona amb destí a Heathrow. A partir d’aquí, si alguna cosa fallava ell afirmaria no saber res de mi. Gràcies a aquesta tarifa tan econòmica em vaig poder embarcar en un avió per primera vegada i, amb l’ai al cor, vaig comprovar que, un cop dins d’aquell espai tan curiós, es materialitzava un seient buit, al costat de dos nens i els seus pares. Vaig passar el viatge capbussat en les pàgines d’un Serra d’Or que no sé per què duia a les mans. Va ser un refugi perfecte per no ser gaire vist ni mirar ningú. Els pares van advertir els nens que deixessin de mirar-me, alarmats, suposo, pel meu aspecte sospitós.
En aterrar a les immensitats de Heathrow i haver-me d’enfrontar al control de passaports, vaig constatar que els meus 299 companys de viatge es posaven a la fila de UK passports i jo, sol i com un xai camí de l’escorxador, em vaig dirigir a la que deia Others. El funcionari va veure de seguida, tot i que no m’entenia, que jo em presentava a aquell examen d’entrada literalment amb les mans buides. Al cap d’un moment em vaig trobar davant d’un policia jove i ben plantat que, sense ni mirar-me, va començar a tramitar la paperassa per activar la meva repatriació. Un cop de sort va voler que alcés el cap un moment i, davant la meva sorpresa, la cara se li va il·luminar amb una llum sobtada d’admiració. Em va reconèixer com el DJ d’aquell gran hotel de Lloret on havia passat les vacances d’estiu. L’home devia sentir una fiblada de la seva memòria sensual evocant els moments de glòria que havia viscut acompanyat de la meva música. Em va saludar efusivament i tot van ser amabilitats (el principi del plaer és sempre agraït). Em va aconsellar com podia aconseguir un permís d’estada provisional i em va dir que era imprescindible que m’apuntés a qualsevol escola d’idiomes un cop a Londres. Així ho vaig fer i m’ho vaig anar manegant per viure a Anglaterra els següents quinze mesos.
