Toni Soler
Una gran revetlla abans de la tragèdia
Les festes eren més grans, els ritmes més ràpids, els xous més llargs, els edificis més alts, la moral més relaxada i l’alcohol més barat.
Francis Scott Fitzgerald, El gran Gatsby
El desenfadat ritme del xarleston és la banda sonora inevitable dels anys vint, de la mateixa manera que els anys quaranta sempre s’evoquen amb la tètrica percussió de les botes dels soldats nazis desfilant per tot Europa. I sembla mentida que aquestes dues estampes tan contrastades tinguin tanta relació, formin part pràcticament d’un mateix paisatge històric. Algú diria, fins i tot, que són causa i efecte, però això seria portar al límit la simplificació en l’intent d’explicar la delirant primera meitat del segle passat. Però no és exagerat dir que als feliços anys vint (que per als anglosaxons van ser roaring o golden i per als francesos folles) hi ha la llavor del drama planetari que va congriar-se als trenta i va esclatar de forma insospitadament violenta als terribles anys quaranta. Fins al punt que molts historiadors esmenen la denominació de feliços vint i afirmen que el que va viure Occident en aquella dècada tan mitificada va ser poca cosa més que un miratge, que va contribuir a un engany massiu de conseqüències catastròfiques. «Els anys vint —escriu Pedro Vallín— són la llicenciosa festa a la coberta del Titanic.»
Miratge o no, hi va haver una gran dosi de bogeria, de deliri creatiu, d’hedonisme i d’alliberament mental en aquells anys, aquella vall que va de la postguerra a la preguerra. La gran pregunta és si l’orgia de sang de 1914-1918 (amb el mortífer complement de la mal anomenada grip espanyola, que va matar entre cinquanta i cent milions de persones arreu del món) va ser el pròleg necessari de la disbauxa, si Europa i Amèrica van sentir la urgència de viure al límit, just després d’un conflicte inèdit en la seva brutalitat i en la seva inutilitat. La resposta només pot ser parcialment afirmativa, perquè alguns fenòmens característics dels anys vint —el nou paper de la dona, la revolució en el món del lleure, les avantguardes artístiques, el desenvolupament industrial que té com a estendard el fordisme— s’haurien pogut produir per la simple inèrcia del temps, sense necessitat d’un cataclisme previ. Però si avui dia parlem de feliços vint és perquè els anys anteriors, i els posteriors, no ho van ser gens, de feliços, i aquest contrast justifica sobradament el qualificatiu, amb tots els matisos que s’hi vulguin afegir.
