Una moral amb estrips - El Món d'Ahir | Revista d'història d’autor

Stefan Zweig

Una moral amb estrips

Wikimedia Commons

NOSALTRES VAM CRÉIXER EN AQUESTA ATMOSFERA MALSANA i sufocant, saturada d’estuba perfumada. Aquesta moral falsa i antipsicològica del silenci i l’ocultació pesà damunt la nostra joventut com un malson i, com que, gràcies a aquesta tècnica solidària de dissimulació, manquen autèntics documents literaris i historicoculturals, pot no resultar fàcil reconstruir quelcom que s’ha fet increïble. De totes maneres, se’ns dóna un punt de referència: només cal fixar-nos en la moda, perquè la moda d’un segle, amb les seves tendències pel que fa als gustos (coses que es poden veure i tocar), revela involuntàriament també la seva moral. No es pot dir realment que sigui una casualitat que avui, a l’any 1940, quan apareixen a la pantalla homes i dones de la societat del 1900 vestits amb la indumentària d’aleshores, el públic de qualsevol ciutat i poble d’Europa o d’Amèrica no pugui reprimir la rialla i esclati a riure a l’uníson. Els més ingenus d’avui també es riuen d’aquestes curioses figures d’ahir, perquè les veuen com unes caricatures, com uns bufons vestits de manera poc natural, incòmoda, antihigiènica i gens pràctica; fins i tot a nosaltres, que vam conèixer les mares, tietes i amigues amb aquests vestits absurds, que també de nois anàvem guarnits de manera igualment ridícula, ens sembla un somni fantasmal que tota una generació es pogués sotmetre sense protestar a aquesta vestimenta estúpida. La moda masculina dels colls alts i emmidonats, les «marquesotes», que feien impossible qualsevol moviment amb soltesa, de levites negres de cua bellugadissa i de barrets de copa que recorden xemeneies d’estufa, certament provoca rialles, però, ¿i les dames d’antany, amb els seus arreus feixucs i potents, que violentaven la seva naturalesa en cada detall? La cintura, estreta com una vespa per una cotilla de barnilla; l’abdomen, al seu torn, inflat com una campana gegant; el coll, tancat fins al mentó; els peus, coberts fins a la punta dels dits; els cabells, recollits cap amunt amb innombrables rínxols, cargols i trenes sota unbarret monstruós que trontollava majestuosament; les mans, ficades en guants fins i tot a la canícula: aquesta figura de «dama», que ja és història fa molt de temps, malgrat el perfum que ennuvolava el seu veïnatge, malgrat els adorns de què anava carregada i les randes, farbalans i penjolls més preciosos, feia l’efecte d’un ésser dissortat i desemparat digne de plànyer.

Més

Aquest article pertany al número que dedica el dossier a "Moda".
Si et sembla interessant, pots comprar el número clicant aquí.

Suma’t a El Món d’Ahir

Aquests continguts són possibles gràcies a les aportacions dels subscriptors i lectors. I tu, ja en formes part? Fes-ho possible!