Rosa Massagué
Una nit a l’òpera
L’EXPRESSIÓ NIT D’ESTRENA evoca la llotja del Liceu retratada per Ramon Casas, o les ballarines i els músics de l’Òpera de París que pintava Edgar Degas; un món que reclamava la presència invisible de modistes i perruquers, i la visible del frac o l’esmòquing, i el corbatí. També evoca excitació, anticipació o simple curiositat. A l’altra banda del teló el que hi ha són nervis, papallones a l’estómac, ansietat i invocacions a déus propicis. Al final, la nit pot tenir tres resultats: l’èxit, el fracàs o, el pitjor de tots, la indiferència. Tanmateix, entre l’èxit i el fracàs, la condició humana fa que es prefereixi recordar les misèries, sobretot si són les dels altres. D’aquí que els desastres atrapin l’imaginari de l’espectador. Però també és així perquè, si es recorden, és perquè van ser fracassos de breu durada. El temps —a vegades pocs dies— els va convertir en grans èxits. Dels altres, ¿qui se’n recorda?
NITS D’INTRIGUES
L’òpera és un gènere que crea un gran sentit patrimonial entre els espectadors, que s’atorguen una autoritat absoluta que va molt més enllà de l’actitud habitual del públic davant les altres arts escèniques i musicals. A l’òpera, com al ballet, també hi intervenen molts més factors que en altres expressions artístiques. I també hi ha molts més egos. És als teatres d’òpera, doncs, on històricament la guillotina del públic ha caigut amb més terrabastall. Com a l’estrena d’Il barbiere di Siviglia, de Gioachino Rossini, al Teatre Argentina de Roma, el 20 de febrer de 1816. El públic no va parar de fer soroll i de cridar tota l’estona. El cantant que interpretava el paper de Don Basilio va caure per una trapa i va haver de continuar la funció amb el nas sangonós. Un gat va saltar a l’escenari (encara avui, les ruïnes romanes davant del teatre són una gran residència felina) i no va ser fàcil foragitar-lo.
Quan va estrenar aquesta òpera, Rossini ja era ben conegut. Més enllà de l’accident fortuït del cantant, bona part del públic es va deixar portar per una protesta endegada pels seguidors de Giovanni Paisiello, autor d’un altre Barbiere di Siviglia, ovvero La precauzione inutile, que encara era viu (moriria quatre mesos després). De fet, per respecte a aquest compositor, o per temor al que podia passar, Rossini havia titulat la seva òpera Almaviva, el nom d’un dels protagonistes, deixant-hi el mateix subtítol que el de Paisiello, que, de fet, és el títol original de l’obra de teatre de Beaumarchais en què es basen les dues òperes. Tanmateix, la segona representació de l’obra de Rossini ja va ser un gran èxit i mesos després ja va quedar fixat el títol d’Il barbiere di Siviglia.
